El retorn d'un mestre de Triana

És un dels grans. Un dels millors guitarristes i compositors flamencs, dit sigui sense embuts, sense posar-hi més julivert del que toca. Parlem d’un crac nascut al barri sevillà de Triana, en una casa de veïns en què el ‘duende’ es respirava com una cosa natural, sense ni tan sols voler-ho, a través de les palmes, les cançons de bressol que les mares cantaven als nadons i les festes improvisades quan un obrer tornava de la fàbrica amb un quinto de més. Rafael Riqueni, que és com es diu el mestre, torna aquest dijous a Barcelona per dret propi amb una doble cita al Conservatori del Liceu: una classe magistral (a les 16.30 hores) i un recital de guitarra nua (a les 20.00 h).Diuen els que en saben que la seva mà esquerra, la que balla pel pal, és un prodigi, una extremitat formidable amb els lligats, amb els matisos cromàtics de les seves harmonies.

Dies abans del concert parlem per telèfon amb l’ai al cor (el meu) per si es colava pel mig una trucada de Vodafone («¿segur que no vol escoltar les nostres ofertes?»). Per sort, la trucada només es va tallar un parell de vegades. Riqueni era alparc de María Luisa, un lloc molt especial en la seva memòria més íntima, i al demanar-li que descrigués el que veia, la mirada del guitarrista no es va fixar en la glorieta de Bécquer ni va sobrevolar l’estany dels lotus, sinó que es va aturar en la llum, en aquestallum de Sevillaque tant va enyorar Cernuda des de la boira escocesa. Potser és impossible descriure-la amb paraules, però Riqueni ho ha aconseguit mitjançant la música, amb el seu últim disc, el setè, titulat precisament ‘Parque de María Luisa’. És el que presenta aquesta nit a Barcelona.

Dues dècades d’absència

El disc va aparèixer el 2017, després dedues dècades d’absència dels estudis de gravació. ¿Què va passar pel camí? Doncs una concatenació de desgràcies. El primer cop va ser el suïcidi del seu progenitor el 1997, un cop que el va enfonsar en unadepressió severíssima; va creure que se n’anava darrere seu, un home senzill, un venedor de bicicletes que li va regalar la primera guitarra amb 8 anys. Es van encavalcar després una bipolaritat mal diagnosticada al principi, més l’alcohol i la droga, aquests caus foscos on de vegades van a parar els genis. Quan estava pràcticament recuperat i gravant el disc, li va caure unacondemna de presóde 14 mesos per una acumulació de delictes lleus, aldarulls al carrer, ensopegades antigues de la mala ratxa. Per aquest pòsit de dolor, suposo, el flamenc, quan és bo, et remou la sang.

El vaig conèixer a Sevilla fa una pila d’anys, juntament amb el fotògraf i amic Joan Tomàs, en un local del carrer Betis a prop del pont de San Telmo, i el mirall del temps mostra araun home més tranquili cap endins, en un canvi que li prova molt bé. Diu un altre poeta, Caballero Bonald, que l’andalús veritable, l’autèntic, és el reconcentrat, l’introvertit i malenconiós, no el trempat i exagerat. En qualsevol cas, ja és l’hora de fer creu i ratlla, de deixar de passar angúnies, de volar cap a muntanyes tan altes com la ‘rondeña’ ‘Benamargosa’, una de les seves composicions més celebrades.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

¿Els seus referents? Manolo Sanlúcar, que va ser mestre seu, pel mètode; i el malauratPaco de Lucía, per la tècnica. Riqueni explica que tindria uns 13 anys quan va escoltar per primera vegada ‘Fuente y caudal’, l’elapé del mestre que contenia la mítica rumba ‘Entre dos aguas’, i el va deixar boig, impactat, amb els esquemes trencats. Va ser llavors quan es va fer la promesa de tocar com el millor. Va començar des de zero, acompanyant el ‘cante’, fins i tot figures de la ‘copla’ comIsabel PantojaiRocío Jurado, de qui explica anècdotes divertidíssimes: abans de sortir a l’escenari calia tocar-li una mica perquè s’entonés, i allò era un embolic enorme, ell amb la guitarra i la perruquera amb l’assecador pentinant la cabellera lleonina de la més gran. També ha actuat amb grans figures comEnrique MorenteiCarmen Linares, i d’aquí va arribar a les altures sense deixar d’estudiar mai, hores i hores tancat a la seva habitació, solfeig inclòs, una cosa poc habitual en els flamencs. «Quan no s’estudia, la guitarra no perdona». ¿Premis? ¡Els té tots! També el Compás del Cante, amb tots els quirats del Nobel.

Com que ha tornat per quedar-se, està ultimant un altre disc, ‘Herencia’, un agraïment als guitarristes que han deixat empremta en el flamenc. Riqueni està ‘sembrat’, tocant millor que mai.