¿Què passa amb Julio Iglesias?

¿Alejandro Sanz? ¿David Bisbal? ¿Rosalía? No s’equivoquin: el cantant espanyol més universal és, continua sent, Julio Iglesias, l’únic que pot omplir grans locals no només al món hispà sinó també a places com Dubai, Sydney o Taixkent (Uzbekistan). En aquesta última capital el cantant va començar, fa un any, la seva gira de 50è aniversari, un itinerari que, ara per ara, recorre ciutats de qualsevol país del món menys d’Espanya. Així són les coses. La seva pròxima parada és d’alta volada: dilluns l’esperen al londinenc Royal Albert Hall, on les entrades es van esgotar fa mesos (unes 5.500, equivalents a una mica més de dos liceus).

¿Què està passant amb Julio Iglesias? Mentre a tot el planeta és acollit amb honors de supervedet, com el romàntic heroi llatí partidari de celebrar la vida i esgotar fins a l’última ampolla de vi, al seu país desperta sensacions diverses. Que venen de lluny, dels seus episodis airejats per la premsa rosa, de les seves declaracions de vegades una mica esbojarrades, del prejudici per raons polítiques. A Espanya s’ha dit i escrit que Julio Iglesias no sabia cantar mentre li obrien les portes del Madison Square Garden i se l’ha tractat de beneit alhora que rebia trucades per cantar amb Diana Ross, Willie Nelson o Frank Sinatra.

Un èxit sense precedents

Al Regne Unit potser hi ha tants ciutadans com a Espanya, o més, que siguin indiferents a les seves aptituds artístiques, però es mantenen les distàncies cap a la persona. Potser és perquè allà li tenen menys confiança i aquí sovint se’l tracta com el veí que s’ha cregut més llest que els altres. Ja el 1982, el juliol va arribar al número u de la llista de vendes britànica amb la seva adaptació de ‘Begin the beguine’ (‘Volver a empezar’), de Cole Porter, fent-la seva igual que Xavier Cugat molts anys abans, el 1935. Un èxit sense precedents per a una cançó en castellà. El mercat britànic és famós pel seu hermetisme.

A Barcelona, Julio Iglesias no actua des de fa més de sis anys, quan va passar pel Festival Jardins de Pedralbes. Molt més cridaner és el que passa ambMadrid, la seva ciutat natal, on el seu últim bolo es remunta al 2002. Una anomalia a la qual costa trobar una explicació fonamentada. En la seva era moderna, quan ha vingut a Espanya s’ha sentit còmode en escenaris més discrets, amb menys pressió dels mitjans i sense percebre l’escrutini en l’ambient: festivals d’estiu a Cambrils, Marbella, Mèrida, Logronyo, Roquetas de Mar... Aquestes són algunes de les places que el van acollir abans de l’aturada de gairebé dos anys derivada del seu pas per la sala d’operacions, herència del maleït accident de cotxe que va truncar la seva carrera futbolística amb 19 anys.

El refugi català

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

S’insinua un dolor de fons en la relació de Julio amb Espanya, la sensació que no se’l prenen seriosament, queels seus errors o debilitats aquí són jutjats amb més severitat. Certes ressenyes publicades semblen donar-li la raó. En la seva tornada als escenaris internacionals, l’any passat, alguns mitjans del país van fer escarafalls perquè cantava recolzant-se en un tamboret alt, com si fos una falta intolerable o un signe innegable de decadència artística. Una mica de tot això hi ha, ve a dir Martín Pérez, el promotor català que ha organitzat les seves visites des del 2008, quan es va arriscar a portar-lo dues nits al Festival de Cap Roig suplint la baixa d’un artista de contorns molt diferents, Leonard Cohen (tot i que, escoltin, ¿no són dignes de Julio els «la, la, las» de ‘Dance me to the end of love’?). Li ha muntat un total de 18 concerts durant aquests anys, fins al 2016, la majoria a Catalunya. Qui hauria dit que, al cap i a la fi, aquest seria l’últim refugi del divo que «presumeix de ser espanyol allà on va», davant un Madrid on no s’acosta des de fa prop de dues dècades.

Martín Pérez insinua que «Espanya ha sigut injusta amb ell» i sospira per fer-lo reflexionar.¿Potser vingui l’any que ve, en un futur tram de la gira d’aniversari? «Seria un plaer. És una decisió que ha de prendre ell». Està temptat a recórrer als vells fantasmes col·lectius: com cantaven The Smiths, «és odiós quan els amics triomfen». O els veïns, o els compatriotes. I hi ha tics que poden arribar a l’estatus d’esport nacional. Creixen el sarcasme destructiu i l’acarnissament que, creiem, ens fan semblar més aguts i interessants. I els ‘haters’. Rosalíaho està vivint des de l’ull de la tempesta. Encara som a temps de tractar-la amb la consideració que no sempre hem dispensat als seus predecessors en la fama global.