Aquell home i tota la resta

I l’helicòpter amb les restes exhumades va pujar cap al cel de la vall i a l’arribar a l’altura de la creu va emprendre el viatge fins a l’últim sojorn. Ara sí.

Si li haguéssim tret el color al televisor, hauria semblat que el temps s’havia congelat. I això que se li van negar a la família uns funerals d’Estat i la majoria d’unes peticions que, per les seves exigències, semblava com si res hagués canviat per a ells. Tot i així, la imatge del fèretre embolcallat amb un estendard amb l’escut de la casa del difunt i tret a coll pels nets i els besnets del dictador oferia una aparença més propera a la pompa que a la circumstància que corresponia a un dia fred i tímidament assolellat. És com si, d’alguna manera,Francotambé hagués manat durant aquestes dues hores i mitja de ritual i recuperés la seva veu aflautada per insistir en què ho havia deixat tot lligat i ben lligat. Fins i tot les imatges del seu esperit sobrevolant el seu temple.

Mentrestant, alguns nostàlgics clamaven per ell iSantiago Abascal intentava treure el mateix rèdit electoral que Pedro Sánchez. Perquè si al promotor de la iniciativa el pot ajudar en aquests dies plans per als seus sondejos, al líder del recuperat nacionalcatolicisme pujant a les enquestes, també. A compte dels seus rivals de la dreta. I això és el que demostra que 43 anys, 11 mesos i 4 dies després de la mort de Francisco Franco Bahamonde (Ferrol, 4-12-1892),la seva ombra continua sent tan allargada com la seva influència en les generacions que el van patir directament.I les següents.

És la conseqüència del que va passat en aquella matinada de novembre del 75, quan en la gran majoria de llars els ciutadans es van despertar amb tanta lleugeresa com preocupació. Ningú sabia què podia passar a partir d’aquell moment. El trauma dels anys difícils va fer que les dones grans tinguessin una provisió de queviures. Sempre convenia tenir a casa reserves d’arròs, farina, oli, sucre i sal. El que va escassejar fins al final del racionament. Després, els relats ens van parlar d’ampolles de xampany destapades en algunes sales, però només van ser les dels qui podrien explicar-ho perquè algun dia disposarien de plataformes per fer-ho. No va ser aquesta la tònica majoritària. La por sembrada durant quatre dècades i després d’una dramàtica guerra civil havia fet efecte. I a la por física de la repressió s’havia de sumar el pànic moral inoculat des dels púlpits. Aquesta va ser la força del franquisme per a tragèdia nostra. I això és el que, en realitat, la cerimònia de dijous ve a esmenar.

No deixa de ser paradoxal que s’hagi parlat més de Franco aquest últim any i mig que durant bona part dels quatre decennis democràtics posteriors al seu cabdillatge i que van intentar girar full sense aconseguir-ho del tot. Els seus familiars i hereus van continuar fantasiejant a les revistes i els programes del cor primer, i en entrevistes lloades, després, que semblaven blanquejar tant la seva imatge com la del seu progenitor. Res igual havia passat en països semblants. Per alguna cosa aquestes setmanes hem descobert que Madrid és el cementiri de dictadors més gran d’Europa.

Mort de Santos Juliá

El temps i la casualitat han volgut que el dia abans del final d’aquest camí morísSantos Juliá.L’historiador es va especialitzar en el negre segle XX espanyol. I se’n va anar lamentant-se de la recuperació de desqualificacions entre rivals democràtics que suposen, deia, la resurrecció dels eixos que Franco va marcar contra la política a mercè de la frase atribuïda a ell en què recomanava al seu interlocutor: «Faci com jo. No es fiqui en política».

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

També la coincidència va fer que l’Acadèmia anunciés la concessió del Goya d’Honor del 2020 a Marisol. La nena prodigi del cine dels anys 60 de qui es comentava que Franco convidava al Pardo per entretenir els seus nets. Els mateixos que la criticarien després, quan es va despertar de la letargia de l’èxit i, al costat d’Antonio Gades, va aixecar el puny esquerre de l’obediènciacomunista.Ells són la cara i la creu de la moneda de les dues Espanyes. Les que tornen al combat de les urnes en 15 dies. Les que mai acaben de complir amb elles mateixes. Les que tenen el verb massa lleuger i l’amenaça massa llarga.

No és estrany, doncs, que qualsevol jove d’avui que amb prou feines sap qui va ser Franco clami públicament contra les restes del franquisme. Els hem pogut sentir aquests dies en aquests carrers que, ingènuament, creuen que seran sempre seus.