Francisco Franco va al gimnàs

El xou del’exhumació de Francisco Franco ha servit per apaivagar definitivament el fals rumor sobre si el tirà es va fer acompanyar en el seu descans etern (interromput per un dia) d’una rèplica de les sis primeres copes d’Europa del Reial Madrid. Era una tesi que jo veia creïble atesa la meva proverbial falta de judici, que empitjora ràpidament malgrat el tractament.

Al cap i a la fi, cada un desapareix com li dona la gana, més encara sent un dictador que té la sort de morir al llit de vell. La meva àvia, sense ser una autòcrata, va demanar una baralla espanyola sense marcar i unes monedes per si en el més enllà s’organitzaven timbes de cinquet i s’acabava retrobant amb les que havien sigut en vida les seves companyes de sobretaula. Jo tinc disposat que per al meu últim viatge em vull emportar el mòbil carregat i uns auriculars per continuar escoltant Lucio Dalla: «Balla, balla, ballerino, tutta la notte e al mattino».

La setmana va ser propícia per a tota mena de fantasies, bestieses, cavil·lacions frívoles i elucubracions demencials del tipus: ¿Què hauria sorprès més Franco si en comptes d’anar d’oca (Valle de los Caídos) a oca (Mingorrubio) li haguessin organitzat un tour per l’Espanya del 2019? Cadascú tindrà la seva resposta per aquesta estúpida pregunta. Per no desentonar en lleugeresa proposo la meva:la vaga de dones futbolistes, les cues d’homes als gimnasos per pujar a les màquines d’el·líptica i els mundials a llocs del planeta en què es resa sobretot a Al·là. Senyores lluitant pels seus drets, allunyades de les taules petitòries i de la feina de casa; homes de totes les edats amb malles ajustades i enamorats del fitnes i competicions de primera a les terres de l’infidel. Imaginin-se’l a bord de l’Azor preguntant-se si va guanyar una guerra per després acabar així.

Un home d’esport

Tot això l’ocuparia i el preocuparia molt més que el procés o elspodemistes. Ell, tot i semblar un càntir panxut, era un home d’esport. Almenys si fem cas del que es deia del personatge en aquella època. Ja saben,caçador, pescador, golfista, genet. Vegin si no el que va deixar escrit el diari esportiu ‘Marca’ en el seu editorial de portada titulat Esportista exemplar, el dia en què la parca el va treure del mig definitivament: «L’estampa de Franco, cap de l’Estat espanyol, com un esportista actiu i practicant és familiar per a tots els espanyols. Bon genet, va fer de l’equitació la prolongació de la seva vida militar; el golf va polir el seu pols i la seva destresa i la pesca van ensinistrar i van fomentar l’espera pacient, la fermesa, l’exactitud en l’encert del moment... Francisco Franco era, en el seu cor i en la seva ocupació, un esportista íntegre, i l’esport, que temperava el seu cos, es projectava en la seva conducta com a home i com a estadista». Després d’aquest paràgraf queda claríssim per què, a diferència dels governants i els polítics d’avui dia, ell va deixar per al futur una cita carregada de comprensió amb l’ofici de periodista: «A mi, la premsa sempre m’ha tractat bé». Prenguin nota els que aspirin a gestionar amb èxit una estratègia de relacions públiques.

Sens dubte, en altres qüestions el general esportista estaria molt satisfet. L’entusiasmaria que continuïn sent aquests temps molt propicis per a la falca patriòtica. I no és difícil imaginar-se una escena en què el dictador, treient pit i carregat de medalles de llautó, acaba un discurs solemne albalcó de la plaça d’Orienteamb les millors notes de la seva veu aflautada repetint un parell de vegades i amb breu pausa pel mig, per afegir més tensió dramàtica,«soc espanyol, ¿a què vols que et guanyi?»

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

Després continuarien els disgustos i potser l’assaltarien les temptacions d’afusellar qui li expliqués que fa anys que l’esport popular, que ell va voler convertir en un pilar propagandístic del seu règim deixant les regnes en mans de la Falange, està gestionat per les comunitats autònomes, i que ja no fa falta anar a un local de l’OJE per aprendre a clavar-li puntades a un sac. També viuria escenes en què el cap li esclataria per no poder processar-les. Imaginin-se, de l’eufòria a la ira en només uns segons. Els que van de rebre la notícia que Espanya va sercampiona del món de futbol el 2010a Sud-àfrica a saber que el títol quedava empastifat per la titularitat d’algunsecessionista catalàa l’eix de la defensa d’aquest combinat nacional.

Pot ser que fins i tot arribés a la conclusió que, per deixar-ho tot lligat i ben lligat, eren necessaris uns nusos de més substància que l’as de guia i el nus de pardal.