La parella perfecta de Rivera

A Juan Ruiz Sierra, col·lega de la redacció de Madrid, se li va quedar en blanc una cita que tenia pendent i sense data amb Alfredo Pérez Rubalcaba, químic, encantador de serps, eficaç venedor d’alfombres voladores i, malgrat tot, un polític de qui es pot afirmar sense cap gènere de dubtes que es vestia pels peus. Va morir inesperadament el maigpassat, així que no va ser possible portar a bon port aquella idea que consistia a dialogar a fons sobre una sèrie amb gent notable farta que li preguntin sempre per les mateixes coses. Pérez Rubalcaba havia triat ja la sèrie. ‘Peaky Blinders’. Entusiasta de la novel·la negra en general, va saber veure en Tommy Shelby, ja des dels primers capítols de la primera temporada, el Tony Soprano del primer terç del segle XX, un personatge amb recorregut. Que un ex ministre de l’Interior com aquell, amb el seu coratge, en tots els sentits del terme, posés a contraclaror ‘Peaky Blinders’ hauria sigut la repanotxa. Quina gran llàstima.

La sèrie, ho saben els seus fans, transita ara per la cinquena temporada. Res s’explicarà aquí que aigualeixi la festa tret d’un detall, que al sisè capítol reapareix com un Guadiana Winston Churchill, la mica de sal de tants i tants guisats de ficció (Rod Taylor, sense anar molt lluny, es va acomiadar d’aquest món després d’interpretar brevíssimament el primer ministre a ‘Maleïts malparits’) i, per descomptat, condiment també de la política a les dues vores del canal de la Mànega, fins i tot en aquestes latituds en què habiten els liberals ibèrics.

El motiu de destacar en aquesta sisena entrega de‘molt en sèrie’ aquest fugaç cara a cara entre Shelby i Churchill no té un altre objectiu que l’insà propòsit de repescar de l’arxiu una confessió anyenca i àmpliament coneguda d’un dels caps de llista a les pròximes eleccions generals, Albert Rivera, líder de Ciutadans, al qual demoscòpicament sembla que li espera el pròxim 10-N un Dunkerque en tota regla. Va dir una vegada Rivera que els seus referents polítics són dos, Adolfo Suárez i Wintston Churchill, ¡hòstia!, un president del que s’assegurava, sembla que amb fonament, que no havia llegit un llibre en la seva vida i, d’altra banda, un primer ministre que n’havia llegit massa, o això es dedueix almenys de la recent i enciclopèdica biografia sobre el personatge publicada aquest octubre per Andrew Roberts. Tanta història havia llegit Churchill durant la seva etapa formativa que es creia predestinat a formar-ne part, com un Macbeth persuadit per les tres bruixes que en el futur seria rei, en el seu cas, primer ministre.

És cert que Rivera té aquesta inclinació, que cita a Churchill amb insistència, però ho fa de vegades igual que Samuel L. Jackson quan recita Ezequiel 25:17 abans de prémer el gallet a ‘Pulp fiction’, sense tenir gaire clar què nassos diu. A ‘Churchill’, l’esdrúixola biografia de Roberts, 1.470 pàgines de dissecció del personatge, apareixen, és clar, centenars de frases cèlebres i celebrades d’aquell controvertit personatge, fins i tot revisions actualitzades d’algunes de les seves més divertides intervencions, com aquella vegada que tip que els radicals l’acusessin de violentar la tradició naval britànica, va respondre: «¿Tradició naval? Monstruositats. Tan sols és rom, sodomia, pregàries i fuet». Per alguna desconeguda raó, les pregàries havien sigut esborrades als annals de les cites churchilianes i Roberts, molt amable, s’encarrega de restaurar la frase original. Aquesta, per cert, mai l’ha fet servir Rivera al Congrés. Ell és més de les pomposes, de prometre que encararà els independentistes catalans com Churchill ho va fer amb els nazis, sense polítiques d’apaivagament, amb fermesa.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

De la lectura d’aquesta monumental biografia publicada sota el segell de Crítica podria el líder taronja sortir una mica decebut, però per a sobrecor el que li donaria si se submergís en la iconoclàstica, més ben escrita i més concisa aproximació que al seu dia va fer Christopher Hitchens a ‘Las medallas de sus derrotas’, on amb afilat acer defineix la trajectòria de Churchill com «la carrera d’un príncep eixelebrat de l’oportunisme», i per a això repassa els seus moments més infames, que van de l’antisemitisme al brutal bombardeig no només de Dresden, sinó de la flota francesa aliada perquè no caigués en mans enemigues, causant premeditadament més de 1.000 víctimes entre tropes aliades.

Quina llàstima, com s’ha dit abans, que ara que ‘Peaky Blinders’ s’endinsa a la Cambra dels Comuns no sigui aquí Pérez Rubalcaba per ficar-hi cullerada, ni que fos per certificar que «les mentides viatgen més ràpid que la veritat». La frase no és de Churchill. És de Tommy Shelby. Defineix molt millor els temps que corren.