Una resplendor entre les trinxeres

D’aquí a un parell de diumenges, el 10 de novembre, els traus de les solapes a Londres s’ompliran de roselles vermelles en record de l’armistici de 1918, que va posar fi a les hostilitats entre els aliats i l’imperi alemany després de la primera guerra mundial. Els britànics les anomenen ‘poppies’, humils flors de cuneta i camp de blat que van brollar en els camps de Flandes sobre els cadàvers, amb l’afany cec de cada primavera. Nomésel Regne Unit va perdre més de 800.000 homes a la guerrai, per això, entre altres raons, costa tant empassar-se que quatre polítics beneits, els inventors del‘brexit’, s’obstinin a tallar els vincles que vertebren Europa: no hi ha cap ciment més sòlid que el dolor. En fi, aquí, al ‘Pati de butaques’, el que ens ocupa és el consol de la cultura, i aquella contesa atroç va deixar darrere seu alguns llibres de memòries maquíssims.

Així doncs, resulta incomprensible que gairebé 80 anys després de la seva aparició,Testamento de juventud, de Vera Brittain, tot un clàssic a la Gran Bretanya i un fons d’armari imprescindible a qualsevol Waterstones de l’illa, no s’hagi publicat a Espanya fins ara. Tampoc existeix l’edició francesa, i a Alemanya es va publicar per primera vegada l’any passat. ¿Com s’explica? ¿Per què unes de les memòries de guerra més lúcides de tots els temps han passat desapercebudes? Per sort, les editores Paca Flores (Perifèrica) i Irene Antón (Errata Naturae) acaben de posar-li remei.

La tragèdia de la guerra

Vera Brittain (1893-1970), infermera voluntària durant la guerra i una escriptora britànica exquisida, tenia 24 anys quan va acabar la guerra, en què havia perdut el seu promès, el seu germà i dos dels seus amics homes més pròxims. Va quedar devastada, i nomésl’escriptura la va rescatar de la tragèdia. Abans que morís el seu germà, en una carta enviada al front, li va prometre que, si se’n sortia, el seu únic afany seria immortalitzar en un llibre la seva història i la dels seus amics. I s’hi va consagrar, a explicar el sentiment de la classe mitjana intel·lectual britànica durant la gran guerra, l’ocàs d’un món que semblava més pur i innocent: ‘Goodbye to all that’, adeu a tot això, com va escriure Robert Graves, l’autor de ‘Jo, Claudi’.

El llibre no és només un crit contra el disbarat de la guerra, sinó també l’inventari del seu esforç per obrir-se camí en un món d’homes: malgrat l’obstinada determinació del seu pare per fer-ne una «senyoreta florero», Brittain va aconseguir estudiar en un ‘college’ d’Oxford, i amb el temps es va convertir en una defensora respectada del pacifisme.

Però que ningú esperi autocompassió ni sensibleria a ‘Testamento de juventud’. Li va portar gairebé 20 anys acabar el manuscrit; al principi va voler disfressar els fets amb el vernís de la ficció, però es va encallar; la veu de Vera Brittain només va emergir –i de quina manera– quan va abraçar la primera persona amb un estil vibrant: «Quan rememoro la guerra, mai és estiu, sinó hivern; sempre fred, foscor i incomoditats [...]. El seu símbol permanent, per a mi, és una espelma clavada al coll d’una ampolla, la flama diminuta parpellejant amb un corrent glacial, i creant, malgrat tot, la il·lusió en miniatura d’una llum contra una negror opaca i infinita». Quan va sortir el llibre, el 1933,Virginia Woolfes quedava desperta a la nit per continuar llegint.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

En dos anys, Periférica i Errata Naturae han fet vuit coedicions de llibres ambiciosos amb quèFloresi Antón pretenen construir a mitges una biblioteca de pioneres, d’oblidades, de dones «en un moment vital límit», autores de memòries que «serien clàssics d’una determinada cultura si no fos perquè qui fa els cànons són homes». Són un bon exemple de les editorials modestes que lluiten en un ecosistema molt difícil; a falta de talonari amb què viatjar a la fira de Frankfurt per fitxar l’últim llibre d’èxit, rastregen en els intersticis a la recerca de petits diamants. La resistència contra el mercat.

Igual que a ‘Testamento de juventud’, una bonica història d’amor i amistat vincula les dues editorials: Julián Rodríguez, una persona fonamental per a totes dues, soci de Flores a Periférica i parella d’Antón durant gairebé una dècada, va morir el 28 de juny passat d’un infart als 50 anys; a ell li deu molt el projecte de les coedicions. Aquest ha sigut un any terrible en pèrdues per al sector; quantes xerrades s’han quedat a mitges.