L'assalt de les 'bandes tribut'

L’anunci d’un sorprenent concert al Palau de la Música salta aquests dies de mòbil en mòbil i esvalota grups de Whatsapp d’usuaris de mitjana edat. «¡Ve Tina Turner! ¿Quan surten a la venda les entrades?». Oh, alguna cosa no quadra: la intèrpret de ‘Private dancer’es va retirar fa deu anysi, fins i tot en el supòsit que decidís interrompre la seva simpàtica vida en una mansió del llac de Zuric per accedir a la boja idea de sortir de gira mundial, la seva actuació a Barcelona s’anunciaria amb més antelació i es programaria en un local de més aforament. Posem un Palau Sant Jordi, que la va acollir en la seva última visita, el 1996. 

Però, de vegades, l’emoció interfereix en la nostra percepció assenyada de les coses iens creiem el que ens volem creure,donant per bo un primer efecte il·lusionant sense passar-lo per filtres. Les ‘fake news’ s’acomoden en aquesta disposició a donar crèdit a allò que ens gratifica i a titllar, si cap, d’aixafaguitarres qui ens xiuxiuegi a l’oïda que estem ficant la pota. I bé, tot i que ens puguem morir de ganes de veure de nou Tina Turner sobre un escenari, el cert és que aquest cartell que corre aquests dies per les ‘apps’ no correspon a un concert seu, sinó de Tina Turner Tribute, que no és exactament el mateix. Bé, no es tracta d’una actuació, sinó de dues: el 10 i 11 de gener del 2020. I les entrades per a una de les nits, la segona, ja estan exhaurides.

L’imitador és l’estrella

L’onada de les ‘tribute bands’, o ‘cover bands’, o grups clònics (cada categoria presenta matisos), va néixer als anys 90, però viu en l’actualitat una nova empenta, potser a mesura que els grans del pop se’n van i s’amplifiquen les ganes de continuar disfrutant de la seva aura mítica i de les seves cançons. Alguns d’aquests divos de posar i treure, més aclamats pel que representen que pel que són, són estrelles: allà hi ha el quartet Björn Again, pioner del ram amb el seu paròdic culte a Abba, que al seu dia va comptar amb fans com Kurt Cobain i que aquest any ha actuat com a gran atracció al festival de festivals, el de Glastonbury, al Regne Unit.

L’agenda barcelonina de les setmanes i mesos vinents reserva una imponent desfilada d’aquesta classe de concerts, anunciats de tal manera que potser generin algun efecte òptic. Un bon banquet al Palau amb, entre altres,Supertramp Tribute, A celebration of John Williams, Queen Tribute, Abba Tribute, Dire Straits Tribute... I Tina Turner Tribute, amb l’espectacle ‘Typically Tina’, en el qual una portentosa cantant californiana, Karin Bello, es posa a la pell de l’ex d’Ike Turner imitant posats, vestuari, cabellera i inflexions vocals selvàtiques. Altres sales també participen de la tendència: Luz de Gas, amb rèpliques de Coldplay i els Rolling Stones; Bikini, homenatjant al grup mexicà Maná; Razzmatazz, amb Queen Forever, fanàtics de Freddie Mercury i companyia, i Upload, acollint Snakebite, banda que ret honors a Whitesnake.

Compte amb els vius

La majoria de les bandes tribut evoquen artistes que ja no estan operatius o que ni tan sols viuen. Els supervivents de colossos comQueen, Pink FloydoDire Straitsno solen veure amb mals ulls que es mantingui despert el seu catàleg (i s’estimulin les partides anuals de drets d’autor). Però compte amb els que encara estan en actiu: els advocats de Bon Jovi van forçar el canvi de nom del quartet femení Blonde Jovi, que celebrava el seu repertori i que va passar a dir-se Blonde Jersey.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

Com qualsevol situació és susceptible si no d’empitjorar, sí d’enrocar-se més encara i acabar sent irreversible, ara a les ‘tribute bands’ s’ha de sumar aquest invent un tant macabre anomenat holograma, segons el qual a ídols ja finats com Roy Orbison o Frank Zappa no se’ls permet el descans a l’altre barri, sinó que es veuen abocats a donar voltes pel món com espectres errants. Plou sobre mullat, i tot apunta que anirà a més. Potser els poderosos ‘talent shows’, assentats en l’ús de cançons molt conegudes, influeixin en la tendència a glorificar el ‘hit’ atemporal i a infravalorar l’autor que continua treballant.

Però és poc pràctic rebel·lar-se contra la llei de la gravetat. Aquest fenomen dels tributs ens pot parlar de la nostra tendència a la nostàlgia, a la idolatria, al risc zero o fins i tot al simulacre. Però també apunta a una cosa més profunda i íntima, ala resistència a deixar anar el passati a l’instint de recuperar una versió més jove, potser més pura, de nosaltres mateixos.