Entre la llei i l'ordre

Fa temps que vivim en una societat de titulars. I Twitter va venir a reforçar-la. Si no ens comprimeixen els conceptes i idees en molt pocs caràcters, ens deixen d’interessar. Però quan ho fem no sempre l’encertem, perquè deixar en l’essència tota la consciència ni és tasca fàcil ni comesa simple. Així, es podria entendre que tot un magistrat, acostumat a les prolixes sentències carregades de subordinades, tingués dificultatsper sintetitzar una impressió i donar-nos un titular. Per això, per falta d’experiència i de malícia, seria normal que la seva pretensió acabés en disgust.

Li va passar al ministre de l’Interior. AFernando Grande-Marlaska (Bilbao 26-7-1962) se li va atribuir haver dit que «la violència a Catalunya ha sigut de més impacte que al País Basc» i es va armar un escàndol.I com que va quedar escrit, imprès i publicat en totes les portades ningú va dubtar la veritat de la mentida. La reacció del món independentista, no l’única, va ser tan ràpida com la crucifixió del presumpte provocador. Fins i tot Rosa Lluch, filla de l’exministre assassinat per ETA i candidata al Senat per En Comú-Podem, l’hi va recriminar. Però les coses no van anar exactament així. A l’entrevista no deia textualmentel que constava entre cometes a la seva capçalera, ni es referia a un altre balanç que no fos la sorpresa per la intensitat de la violència en una sola setmana, ni la transcripció coincidia del tot amb la conversa que l’havia provocat. Així es va demostrar, de passada, que aquesta societat de titulars no necessita llegir un text per treure les coses de context.

En una llista del ‘comando Bizkaia’

Qui hagi seguit una mica la trajectòria del jutge que va enviar Otegi a la presó, qui recordi que el seu nom va figurar en una llista del ‘comando Bizkaia’ d’ETA d’objectius a batre i qui hagués llegit el seu llibre ‘Ni pena, ni miedo’ va poder estranyar-se per la comparació. Sobretot perquè l’actual ministre va dir en aquell moment que, com a basc, creia que l’amenaça terrorista contra ell no era normal, peròlamentablement tampoc extraordinària. És possible que els que més es poguessin sorprendre amb el paral·lelisme fossin els ciutadans informats que l’haguessin sentit a la ràdio, només dues setmanes abans, dient que la relació era tan forçada com irreal. Així ho recriminava als que ja hi insistien per crear un imaginari col·lectiu que fes creure fora de Catalunya que aquí havíem importataquells dramàtics anys de plom. I que ja buscàvem el nostre Fernando Aramburu perquè ens escrigués una ‘Pàtria’ a la catalana en què constés que la pitjor de les violències és el silenci còmplice.

Malgrat tot, com sabem el pa que es dona en la política i els canvis de criteri que provoca,passar de l’estranyesa a la sorpresatampoc hauria sigut extraordinari. Davant d’això, com és habitual, els aclariments posteriors i les matisacions complementàries del ministre s’han perdut en la tènue frontera quesepara l’explicació de la justificació. Ningú contempla revisar la seva posició i allà queda la malícia, si no l’estigma.

La curiosa petició del Govern

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

La contundència de les rèpliques a Marlaska també van ser fruit de la tensió postsentència i del paper que li ha ofert la sort. I, per sort, entenguem la curiosa posició del Govern de la Generalitat que, en lloc de defensar la seva policia, autèntica estructura d’Estat, l’ha fustigat. El desconcert en què es va sumir el conseller Buch el va tenir sotmès a un intens silenci només trencat després de comprovar que el ministre ocupava el seu lloc. Algú havia oblidat el principi físic que adverteix que el buit no existeix. O, com va traduir Johan Cruyff: «Si no tens la pilota, la té el contrari».

Això va fer deduir els més susceptibles que els Mossos ja havien sigut intervinguts. Subtilment i sense que es notés la cura. Fins que les tardanes i contínues aparicions del titular català el van voler contraprogramar. Però com que només es parlava de la seva possible dimissió, la determinació dels balanços sumada a l’habilitat d’elogi deGrande Marlaskaals uniformats van fer la resta. Afegim que no li consta cap vulneració dels protocols policials durant les polèmiques càrregues perquè els Mossos l’hagin adoptat com a pare putatiu que disminueixi el seu sentiment d’orfandat. Així, el que a Euskadi va aconseguir amb la llei,a Catalunya ho persegueix amb l’ordre.