Futbol entre els morts

Menys panellets, castanyes i moniatos i més cementiris, nínxols i columbaris. S’han de visitar els morts i parlar-los. No perquè hagin de contestar-te, que no ho acostumen a fer. A mi, i pot ser que en realitat ho somiés, només em va passar una vegada. Era davant la làpida del besavi pastor llegint la carta d’acceptació de la UAB per estudiar Periodisme i vaig escoltar clarament la seva reacció irada apuntant que era una idea nefasta, fins i tot vista des del més enllà. Em va semblar entendre que no s’havia passat la vida comptant xurres i merines perquè en dues generacions el cognom quedés reduït al no-res.

No convé acostar-se a la casa dels morts per interrompre el seu repòs amb recordatoris ensucrats del meravellós que resultava tot quan vivien. Primer, perquè faltaríem una mica o molt a la veritat; i segon, perquè convertiríem la nostàlgia en una cel·la per a vius similar a la seva urna o taüt.

Al cementiri s’hi va a celebrar la vidai a honrar els que van ser, explicant-los el present i el futur; que el passat ja el coneixen, inclòs el punt final al tanatori. A més, el monòleg davant un finat estimat és la millor manera de xerrar amb un mateix. L’efecte placebo és molt similar al que pot assolir-se amb els psicoanalistes o els curanderos d’ànimes del barri de Gràcia, però, ull viu, és molt més barat. Com a molt, si un vol ser agraït amb el silenciós terapeuta, amb unes flors ho arregla.

Hi va haver un temps, set anys enrere, queels estadis havien d’omplir-se d’aficionats convertits en cendres, i les arques dels clubs de bitllets, gràcies a la instal·lació de columbaris. Amb el taüt cada vegada menys de moda, el seguidor ja no necessitaria ser acomiadat amb l’himne del seu equip i sepultat amb l’anorac blaugrana de la promoció de l’‘Sport’, el xandall merengue del ‘Marca’ o la insígnia d’or de torn ben visible a la mortalla. Res d’això seria ja necessari per testimoniar des de la immortalitat la seva lleialtat infrangible a l’escut. Descansarien tranquil·lets al mateix estadi on tantes hores van perdre. Allò, plantejatcom un negoci per l’empresa Giem Sportsva acabar com el rosari de l’aurora. El Barça als jutjats, l’Atlètic de Madrid traslladant amb no pocs maldecaps els pocs matalassers que havien escollit el Vicente Calderón com a última casa al Wanda Metropolitano i el Betis denunciant l’empresa promotora i fent-la fora a cops de peu del Benito Villamarín. L’Espanyol, sempre modest amb el tema de la cartera,és qui millor ha tractat els seus morts. Va entendre que no hi havia negoci però que gestionant directament el seu espai de la memòria podia acollir dignament els periquitos que deixessin de piular i que volguessin viure eternament en una gàbia blanc-i-blava. En el fons, que l’especulació amb la mort dels aficionats acabés en ruïnadiu molt i bé dels futbolers.És més intel·ligent que l’urna es quedi a casa, tot i que sigui en el fons de qualsevol armari, i que els dies de partit se li faciliti seient, una cervesa freda i alguna cosa per picar davant el televisor. Si la cosa va malament, de tornada a l’armari o a l’altar domèstic i a esperar a la pròxima retransmissió.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

Per acabar amb la setmana dels difunts, tocaria ara recórrer al tòpic i esbargir-nos en la metàfora de l’equip d’Ernesto Valverde com un mort en vida. El Barça com un nou protagonista de ‘Walking Dead’. Però com de sèries ja n’escriu, i millor, Carles Cols, no passejarem per aquesta drecera.

El Barça està fresc com una rosa. ¡I líder!, afegiran els resultadistesque també tenen les seves avorrides raons. Només que no dona més de si. Qui sí que va morir, o el van matar, és l’equip que va precedir aquest i que va tenir una vida llarga i feliç, amb tantes alineacions i jugadors com el pas de les temporades requeria. Vam arribar a creure que era immortal. No ho era. DEP l’alegria. Visitin, quan l’enyorin, el cementiri de la memòria.