La punxada de Michael 'Kominsky' Douglas

Podria ser un pregunta de Trivial Pursuit. ¿Qui era la parella de ball de Fred Astaire? Ginger Rogers, diria la majoria. Formatget i a tirar els daus. Però hi va haver una altra actriu que mereixia més aquell títol. Eleanor Powell. Només va compartir cartell una vegada amb aquell «símbol fàl·lic dansarí». Ho sento, però així era com el descrivia Roman Gubern cap als anys 80 en les classes de cine de la Facultat de Periodisme, i coses així no s’obliden. Astaire, reprenem el fil, va quedar eclipsat per la seva parella de ball en ‘La melodía de Broadway’ de 1940 i, segons es va explicar llavors, va recórrer al manual del patriarcat i va dir als estudis que mai més la volia de companya de claqué. Powell era inasgotablement lluminosa en escena. Si s’accepta la tesi de Gubern, caldrà inferir que aquell home-fal·lus va punxar.

La punxada del títol és un altre. L’anterior era per contextualitzar. Llegendàries parelles de pantalla. Aquesta és la qüestió. Lean sense por d’això dels espòilers. Argumentals, no n’hi ha.

D’‘El método Kominsky’ pot ser que n’hagin sentit parlar. Millor encara, pot ser que hagin arribat ja a l’últim capítol de la segona temporada. Ni tan sols és un final. La sèrie, senzillament, flueix. Una meravella. Va néixer com un producte més de la factoria personal de Chuck Lorre, pare de ‘sitcoms’ d’èxit, com ara ‘Roseanne’, ‘Dos hombres y medio’ i ‘The Big Bang Theory’, però ho va fer en silenci, com si se n’avergonyís, sense anuncis estridents, potser perquè s’hi veu un canvi de patró. L’argument no és fàcil de promocionar. ¿De què va? De dos amics davant del precipici de la senectut, un punt de partida poc estimulant vista la manera pàmfila en què en ocasions s’ha abordat cinematogràficament aquesta etapa de la vida. Però ‘El método Kominsky’ és, contra pronòstic, un dels imprescindibles de Netflix. Michael Douglas dona vida a Sandy Kominsky, actor l’estrella del qual ja es va apagar i que es guanya la vida amb la seva pròpia versió del mètode Stanislavski d’interpretació. Fa classes a joves que volen ser actors. A l’altre costat de la balança hi ha un excepcional Alan Arkin, que enviuda a mitja primera temporada, sense que això resti pH al seu àcid verb.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

Douglas i Arkin són tan sòlids com a parella com ho van ser Jack Lemmon i Walter Matthau. És un plaer veure com transiten de la comèdia al drama i viceversa, amb ofici. Però llavors, a meitat de la segona temporada, apareix ella, la ‘it girl’ dels 80 (com Clara Bow, la primera que va merèixer aquest sobrenom, ho va ser els anys 20), irreconeixible en un primer instant perquè una artritis reumatoidea ha sigut inclement amb la seva salut durant l’últim terç de la seva vida. És Kathleen Turner. Conserva aquesta veu de ‘film noir’ amb què va enamorar al món a ‘Foc en el cos’. La seva aparició és breu, suficient per constatar que, per cruel que hagi sigut el temps amb ella, és una actriu admirable. Però la cosa és, sense que això pugui considerar-se un espòiler, que el seu breu paper com a exdona de Michael ‘Kominsky’ Douglas és a l’altre costat del telèfon. No comparteixen pla. Des d’aquell instant, no sé vostès, les pròstates d’Arkin  i Douglas van passar a un segon pla a casa. Cada nou capítol era com desembolicar un regal, trencar el paper i obrir la caixa a la recerca d’aquest retrobament cara a cara entre Kathleen Tuner i Michael Douglas després d’aquelles vuitanteres tres pel·lícules amb què ens van obsequiar fa 30 anys, les dues de la saga de l’escriptora romàntica Joan Wilder per les selves colombianes i pels desert de l’imaginari país aràbic de Kadir (‘Darrere el cor verd’ i ‘La joia del Nil’) i, per descomptat, aquest transsumpte del ‘procés avant la lettre’, ‘La guerra dels Rose’.

Que en aquest retrobament fos present també Danny de Vito, secundari de luxe en aquelles tres pel·lícules i proctòleg del professor Kominsky en la sèrie, seria ja la repera. Això ens dèiem abans de cada capítol. Il·lusos. Quin desengany. La punxada més gran des de 1940. Potser en la tercera temporada...