El 'botticelli' de Cambó, a casa

Com suggereix la dita ‘roda el món i tornada al Born’, el famós quadro de la família Guardans Cambó, el ‘Retrat de Michele Marullo Tarcaniota’, un soldat i humanista pintat per Sandro Botticelli cap al 1491, ha tornat a casa després d’una breu escapada a Londres a la recerca de nòvio. Ara mateix es troba en un magatzem especialitzat en obres d’art, i encara que, pel que sembla, ha rebut «ofertes serioses» de compra, les parts implicades prefereixen guardar silenci. La tornada, per cert, ve a tomb per fer un parell de precisions: el ‘botticelli’ en qüestió fa 30 anys que és a la venda. I dos: la tela mai ha entrat en subhastes.

El retrat, això sí,va viatjar a la capital britànicaa principis d’octubre per participar en la fira Frieze Masters i, quan es va acabar, va descansar unes setmanes en la galeria Trinity Fine Art, situada a Old Bond Street, el mateix carrer on hi ha Sotheby’s i un dels carrers més cars al joc del Monopoly. El propietari de la sala, l’italià Carlo Orsi, va valorar el quadre en uns30 milions de dòlars, si bé el Ministeri de Cultura el va valorar en 60 milions d’euros quan va expedir una garantia per exhibir-lo al Museu del Prado (compte, que aquesta dada és al BOE).

Catorze legataris

A tot això, el galerista angloitalià va confessar al ‘The New York Times’ que un membre de la família propietària s’havia posat en contacte amb ell, farà cosa d’un any, per sondejar les possibilitats de vendre’l. Hi ha 14 legataris, els14 nets de Francesc Cambó(1876–1947), i no és qüestió de retallar l’obra, de 51 per 37 centímetres, en tants trossos iguals. Heretar un Bentley o un àtic al Putxet hauria suposat menys maldecaps que una joia del renaixement italià.

Com que es va declararbé d’interès cultural(BIC) el 1988, quan encara era ministre de Cultura Jorge Semprún, el retrat de Marullo, si es ven, no pot sortir d’Espanya.I les seves excursions sempre són temporals, així que com que li va caducar el passaport el 15 d’octubre va haver de tornar a la cel·la. Si el quadre creua fronteres amb relativa normalitat –va estar exposat al Metropolitan de Nova York i a la Galeria dels Uffizi, a Florència–, ¿per què hi ha tant enrenou? Doncs perquè vivim a cop de Twitter i aquest ‘botticelli’ és més estrany que un marcià amb pèl, una anomalia en el mercat de l’art, ja que obres d’aquest calibre només es poden contemplar en grans museus del món. La tela va romandre en un saló de la Casa Cambó, a la Via Laietana, fins que l’edifici es va transformar el 2006 en l’hotel de luxe Grand Central.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

La polseguera va obligar el titular de Cultura en funcions, José Guirao, a sortir als mitjans dient que el ministeri ni hi és ni se l’espera i que, en qualsevol cas, el lloc ideal per a l’obra seria elMuseu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC).El director d’aquesta institució, Pepe Serra, prefereix mantenir-se’n al marge. ¿Trenta? ¿Seixanta milions? «En aquest mercat no hi podem ni posar el peu –diu– i, a més, la llista de prioritats del museu és infinita»; i ara encara més, quan els han donat un pressupost de gairebé un milió d’euros. La Generalitat de Torra no ha dit ni piu.

Mentre el tema es queda en els llimbs, és una delícia fer una ullada al Dietari 1941-1946 de Cambó, on explica queva adquirir el quadre el 1927de l’alemany Eduard Simon, un empresari del sector cotoner, jueu i riquíssim que es va enganxar els dits jugant a la borsa. L’operació es va fer a Zuric, a la seu de Crédit Suisse. Mentre el polític conservador i catalanista engrossia la seva col·lecció d’art al Berlín d’entreguerres un «ximple» (sic) anomenat Hitler –en paraules de Cambó– omplia estadis amb els seus discursos extravagants, però ningú en feia cas: «¡No era més que un grillat inofensiu!» Per prendre’n nota.