Jane Birkin, més enllà de l'amor i la mort

Sobre l’encreuament entre l’amor i la mort hi ha moltes obres de ficció, però l’equació és més torbadora quan parlem de la realitat, que pot arribar a posar en evidència certs posturejos. No hi ha simulació en la història de Jane Birkin, detallada ara en aquests diaris que ha publicat en dos volums, com si cada un reflectís no una etapa sinó una vida diferent. El primer, ‘Munkey diaries’, va veure la llum fa un any a França, i el segon, ‘Post-scriptum’, ha sortit fa uns dies. Un arriba fins a 1981 i l’altre s’interromp amb brusquedat el 2013. I en tots dos es respira la presència de Serge Gainsbourg, ja sigui en matèria com en esperit.

Repassant la carrerassa de Birkin, i aquells dotze anys amb Gainsbourg en què tots dos van posar el fus horari del revés, bussejant en la nit infinita i l’alcohol, és fàcil entendre que de tant en tant fixés alguns pensaments en negre sobre blanc per no perdre del tot l’orientació. Aquestes pàgines plenes de notes mundanes i reflexions a cor obert ens parlen d’una dependència mútua portada a les últimes conseqüències: fins a l’autodestrucció i, un pas més enllà, la sublimació en una obra artística.

«Un tio bastant degenerat»

El retrat de l’angleseta innocent i el sàtir entra en crisi: Jane, que el 1968, amb 21 anys, estava casada amb el compositor John Barry i tenia una filla, Kate, sentia intriga per Serge, un tio «bastant degenerat, però pur alhora». Una explosiva equació que ella va alimentar a gust portant-lo de ruta pels prostíbuls de Pigalle. Després de l’escàndol de ‘Je t’aime... moi non plus’, Jane Birkin va caminar de la mà de Gainsbourg fins que no va poder més: l’alcohol transformava el seu amant, el pare de la seva segona filla, Charlotte, en un individu irreconeixible. «Tinc 33 anys i em ve de gust viure com vulgui, sense ser dominada, sense por, sense vergonya», escriu.

El més destacat ve d’ara endavant. Birkin ho deixa però mai se n’arriba a desfer del tot. Gainsbourg deambula com una ànima en pena sense perdre-la de vista i dedicant-li les seves millors cançons. Peces en les quals no intenta posar-se en el seu lloc, sinó que parlen d’ell, del «jo» ferit i el desconsol, i que l’anima a cantar. Ella no ho evita. En la malenconiosa cançó ‘Fuir le bonheur de peur qu’il ne se sauve’ canta textos que són roses espinoses: «Digue’m que m’estimes encara si t’atreveixes. / M’encantaria que trobessis alguna cosa millor».

Imatge sabotejada

Jane es va tallar els cabells i va masculinitzar el seu vestuari, desfent-se de la seva imatge de sempre. Va passar crisi d’inseguretat («no soc ningú») i es va unir al realitzador Jacques Doillon, el primer en oferir-li una pel·lícula, ‘La hija pródiga’, sense frivolitats ni ‘destapes’. Però l’espantava veure’s qualsevol dia a la portada de ‘Paris Match’ lluint felicitat i embaràs, una foto que feriria Serge.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

El 1991, Gainsbourg va morir d’un infart i de sobte a ella tot li va semblar «borrós, però amb la precisió d’un malson». Cataclisme en alta definició. Va gravar discos amb diversos autors perquè va pensar que era millor ser-li infidel amb molts homes que només amb un. Sense una veu consistent i amb prou feines compositora, Jane Birkin té qualitats d’artista encara que hagi tornat a Serge constantment en discos i espectacles.

Els seus diaris s’aturen en el 2013, any en què la seva primera filla, Kate, va morir al caure d’un quart pis. No sabia llavors que encara l’esperava un altre problema, una leucèmia que la va mantenir en tractament un any i mig. Ha tirat endavant buscant empara i llum, una vegada més, en Serge Gainsbourg, en les cançons que va escriure per a ella, i aquí està el preciós disc orquestral, ‘Le symphonique’, que recorrerà aquest dissabte al festival Temporada Alta, de Girona. Sempre amb un somriure indestructible, cantant més enllà de l’amor i la mort i fent de la seva vida una obra d’art, vulnerable i triomfal.