Lluís Pasqual: «Necessitava posar distància d'un lloc tòxic»

Ha passat un any des que Lluís Pasqual (Reus, 1951) va dimitir de la direcció del Lliure. Avui s’estrena la seva ‘Doña Francisquita’ al Liceu –a Madrid una purista va amenaçar d’encadenar-se per la versió–, però ell no hi serà. Després d’haver enllaçat muntatges –el ‘Romancero gitano’, de Lorca, a Madrid i Milà, i ‘La grande magia’, d’Eduardo de Filippo, a Nàpols–, acaba d’arribar a Màlaga per posar-se al timó del Teatro del Soho CaixaBank d’Antonio Banderas.

–¿Se li pot dir ‘exili’ a això que ha viscut?

–De cap manera. Jo, que he tingut oncles que van sortir corrents de Fulleda quan van entrar els franquistes, li asseguro que és una cosa més greu que això meu.

–Quilometres pel mig n’ha posat. 

–Necessitava allunyar-me d’un lloc que podia resultar tòxic. El primer que necessites per fer teatre és llibertat i a Catalunya no em sentia lliure. En els dos últims anys de Lliure vaig carregar una forta tensió sobre la meva esquena, tot i que no sabia a què atribuir-la. Vaig pensar que ho arreglaria un osteòpata. M’he adonat més tard que era un dolor més profund i que no només el vivia jo.

–¿Parla d’atmosfera política

–Recordo haver anat a fotocopiar la màscara que va dibuixar Fabià [Puigserver] en favor de la llibertat d’expressió [contra la prohibició de ‘La torna’, 1977]. ¡Per a mi és sagrada! No em vaig oposar als llaços grocs al teatre i vaig dir ben clar que, si la majoria de catalans votava independència, l’acceptaria. Però amb aquests, no.

–¿Ni rastre de ràbia?

–He fet tres vegades ‘Edipo rey’, que és un antiràbic competent. I no soc nostàlgic. El teatre no ho permet. Ni les coses que vaig fer fa un any ni jo som els mateixos. Si algú volia fer-me mal, me’n va fer, però cicatritzo de pressa.

–¿Quines ferides perduren?

–Cap comparable amb la mort de les meves dues parelles, [l’escenògraf i director] Fabià Puigserver i [l’editor] Gonzalo Canedo. Amb un vaig tenir una relació de 17 anys, i amb l’altre, de 15.

–¿Ha fet autoexamen?

–No he tingut temps, o no me l’he donat. Vaig començar assajos del ‘Romancero’ de Lorca al setembre [del 2018] i el principal afalac el vaig rebre de Núria Espert el dia de l’estrena. «Durant tot el temps que hem assajat no has tret el tema ni una sola vegada», em va dir.

–¿No s’ha preguntat si les seves formes potser no s’adeqüen als temps?

–No he tingut cap actitud despòtica. De la falsa acusació de la noia [Andrea Ros] no s’ha publicat res.

–¿Què vol dir?

–Que una auditoria externa realitzada als treballadors del teatre va determinar que era una casa que tenia una felicitat laboral del 90% i que només tres persones havien manifestat patir estrès. En tot cas, el que va determinar la meva partida no va ser l’incident del ‘post’, sinó que els treballadors denunciessin el meu tracte.

–Banderas diu que s’ha beneficiat del seu ‘trauma’.

–[Riu] Va ser una de les primeres persones que em va trucar per preguntar què passava. En aquell moment, si hagués pogut formular un desig, hauria dit que una aventura nova, i ell me l’oferia. Tenia dues propostes fora d’Espanya, però vaig preferir Màlaga, per ser més a prop de la meva mare, que viu a Reus; de la meva germana; dels meus amics, i del dentista.

–Quid pro quo. Al malagueny el va descobrir vostè.

–Gairebé al final de l’audició per elegir un actor que tancava ‘La hija del aire’, de Calderón, el 1981, la filla de Núria Espert em va dir que un noi que havia arribat tard volia intentar-ho. El vaig veure entrar i vaig pensar: «És ell». Desprenia llum. Vam fer tres espectacles junts.

–Passat per Hollywood, ¿com és?

–Té moltíssima més experiència i és un bon interlocutor. Excepte ‘A Chorus Line’, que estrenem ara, la resta de la temporada està a les meves mans.

-¿I?

–Segurament, el primer que faré serà un espectacle de flamenc, que és una altra de les meves passions.

–«A la meva edat només m’importen els arbres i els sagals». ¿Ho va dir en un moment etílic?

–Soc intolerant a l’alcohol. No puc ni posar vinagre a l’amanida. M’importa protegir la naturalesa i l’educació de les criatures, que és la base de tot. Jo, fill de forner, estava destinat a ser forner, però vaig sortir d’aquest destí gràcies a la bona educació que es van prendre la molèstia de donar-me.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

–¿Es prendrà avui la molèstia de votar?

–Quan aquest estiu, amb problemes per resoldre, se’n van anar de vacances tranquil·lament, vaig pensar: «Aneu a fregir espàrrecs». Però em va durar un minut. Per la gent que no va poder votar fins als vint-i-tants i perquè sento que fem passos enrere. No veig molta diferència entre certes proclames estalinistes i algunes que sento ara.