L'homenatge més sentit a Pomés

Fa uns dies vaig passar per Il Giardinetto, el restaurant cocteleria que concita més espècimens del món cultural per cada centímetre quadrat, a fi que el seu propietari, Poldo Pomés, em confessés els detalls de l’homenatge que la Filmoteca de Catalunya retrà al seu pare la setmana que ve, just tres mesos després de la seva mort. Tot just traspassar el llindar, sonava pels bafles una vella cançó deVan Morrison; al cap de poca estona, una altra d’Ella Fitzgerald. Res d’estridències musicals ni lluminoses, tampoc brams destemperats, perquè allà, a Il Giardinetto (Granada del Penedès, 28), s’hi va a conversar, a estar tranquil dins del que és possible. El restaurant el va obrir Pomés pare el 1973 per donar-se el gust d’assaborir un plat de pasta ‘come Dio comanda’, sobretot els espaguetis a l’estil de Sofia Loren, els favorits del fotògraf, publicista i gormand, una recepta sense més afegitons que la cocció al punt, tomàquet, ceba i llorer a dojo: la senzillesa sublimada fins a l’elegància, el mateix que ell. Unsenyor de Barcelona, un gairebé dandi lluminós que, amb la seva manera de ser i fer, va fer d’aquesta ciutat un lloc més habitable.

Darrere de la barra que porta l’Ángel, el ‘maître’ de tota la vida, esperava Poldo –¡com s’assemblen pare i fill!–, que es va fer càrrec del local el 2009, tot i que la seva veritable professió és la de realitzador i productor audiovisual. Seu és el documental ‘Flashback’, sobre la trajectòria paterna, que es projectarà el divendres 22 de novembre, a les 19.00 hores, a la Filmoteca, aquest cau que amb tan bon encert dirigeix Esteve Riambau. L’homenatge es complementarà amb un col·loqui a tres bandes entre Poldo; l’actriu Teresa Gimpera, una de les models que més vegades va posar davant de l’objectiu del mestre (corri, ajupi’s, salti i balli amb les mitges Rodiflex, de Platino), i l’escriptor Julià Guillamon, comissari de l’exposició que li va dedicar la Fundació la Pedrera el 2015 i autor d’un dels millors retrats que s’han fet, amb paraules i sense flaix, de Pomés: «Una barreja de parsimònia i lucidesa, entotsolament i agilitat mental».

Reconeixements i memòries

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

Va ser una gran exposició, la de la Pedrera, que també es va titular ‘Flashback’–s’hi va estrenar el documental de Poldo–. En veritat, els últims anys de Leopoldo Pomés van tenir alguna cosa de voràgine en què es van acumular els reconeixements: a més de la gran retrospectiva, se li va concedir el Premio Nacional de Fotografía el 2018, i la primavera passada, al juny, va publicar el seu tan esperat llibre de memòries ‘No era pecat’ (Tusquets/Edicions 62), un tractat del saber viure, mirar i menjar. Al llibre comparteix, per exemple, el secret plaer d’un aperitiu a l’estiu, a la seva casa de Fontclara, a l’Empordà, amb un cava ben fred begut en porró: «Un fil brillant descendeix alegre i cau sobre la llengua amb la més fresca de les carícies». ¿Se li acudiria així l’anunci deles bombolles de Freixenet?, ¿en ple èxtasi balsàmic? Durant la presentació del llibre va fer l’efecte que, fins i tot delicat de salut, tenia corda per a una bona estona, i per això la seva mort, l’últim dimarts d’agost va agafar contrapeu. Ves per on, Pomés hauria fet aquest diumenge 88 anys, que és una xifra inflada i alegre, la infinitud per partida doble i posada dempeus.

A la trobada amb el fill vaig portar el catàleg de l’exposició Flashback sota el braç perquè la conversa fluís amb cada gir de pàgina: aquí la model Margot Kocsis, la de l’anunci de Terry, i l’anècdota que, durant un rodatge a Venècia, el cavall cartoixà es negava a pujar al ‘vaporetto’, i després va ser necessari folrar-li les peülles amb cel·lo perquè no rellisqués sobre el marbre de la plaça de Sant Marc. Més enllà, una altra instantània, potser la favorita de Pomés: Karin Leiz, la mare dels seus quatre fills (Juliet, Poldo, Iván i Ciro), ajaguda d’esquena sobre la sorra, en una combinació perfecta entre la llum, l’horitzó i les corbes d’un cos estimat.