Eric Clapton fa un bis

Ets un famós guitarrista i tota la teva vida ha girat al voltant del frec de les cordes, l’excitació de les gires, l’afalac del públic. D’un dia per l’altre comences a sentir indicis d’un dolor desconegut: rampes a l’esquena i a les cames, formiguejos estranys. Et diagnostiquen una afecció anomenadaneuropatia perifèrica, una insuficiència nerviosa de què no tenies notícia i que, t’informa el senyor doctor, tindrà la cortesia d’acompanyar-te la resta dels teus dies. Ets Eric Clapton i sents que tot trontolla. Arribes a anunciar que lateva carrera podria estar arribant al final. Recordes, potser, aquella pintada al Londres dels anys 60,Clapton is God(‘Clapton és Déu’). Però, amics, els déus també poden patir neuropatia perifèrica.

En aquests últims anys hem donat a l’autor de ‘Layla’ gairebé per perdut en l’esfera musical pública, però potser hem corregut massa, ja que Clapton ha anunciat una gira europea de quinze concerts per a la primavera del 2020. No ve a Espanya, on no actua des del 2004, i els promotors no aconsegueixen trobar la raó. «Clapton actua on li ve de gust i és difícil saber per què tria unes ciutats i no d’altres», afirmen encongint-se d’espatlles. El podran veure a Praga, Bolonya o Sant Petersburg,però no a Barcelona ni a Madrid. Ni a cap ciutat francesa. Un artista que prescindeix de París, ¿on anirem a parar? Però aquí tenim la seva tanda inicial de set concerts, seguida d’una pausa de 10 dies per agafar forces, i una tirada de vuit bolos més; aquests són els seus plans per al període que va del 29 de maig al 30 de juny, amb els 75 anys complerts.

¿Què ha canviat? Bé, tot i que, atenent les seves paraules, per a Clapton tocar equivalgui gairebé automàticament a sentir dolor, ha après a suportar el seu, aconviure amb allò que un dia va creure que acabaria amb ell. Sol passar. Situat cara a cara amb el seu destí, ha conclòs que, en aquell moment crític en què desplaça els tous dels dits al llarg del pal de la guitarra, la gratificació que li produeix fer sonar les notes és més gran que les molèsties que se’n deriven. Determinació, plaer i dolor, creuant-se en un diabòlic tres en ratlla. Però hi ha vocacions que s’enganxen a les vides i ja no se separen ni amb escarpa i martell. Feines de les quals un no es retira mai, perquè no són feines sinó maneres de ser al món. I Clapton s’aferra amb orgull al títol del que continua sent el seu últim disc, ‘I still do’ (2016): ‘Encara puc’.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

Es podria pensar que la seva malaltia és una d’aquestesmalalties de músicsderivades d’actituds forçades o moviments repetitius, com la distonia, síndrome neurològica que pot arribar a impedir tocar la guitarra o el piano.Però l’origen dels mals d’Eric Clapton té a veure més aviat amb el seu consum d’alcohol en boges quantitats durant molts anys. Aficionar-se a beure whisky des de l’hora d’esmorzar va arruïnar llargues etapes de la seva vida, com va revelar alllibre de memòriesque la desapareguda editorial Global Rhythm va editar en castellà el 2008 i que ara ha vist la llum en una nova versió, a càrrec de Neo Person. «En els meus moments més baixos», escriu Clapton, «l’única raó per la qual no em vaig suïcidar va ser pensar que si estava mort no podria beure». 

El llibre, escrit fa més d’una dècada, és a dir, abans que la malaltia el visités, culmina amb un Eric Clapton benestant i feliç, que assaboreix els seus millors anys.Esglaia pensar que, superades les seves addiccions i fins i tot la tragèdia, el 1991, de la mort del seu petit fillConor, encara havia d’arribar un altre cop terrible. Però Clapton, la carrera del qual semblava acabada fa quatre dies, ha sabut trobar la recepta precisa,acollint-se a la música per salvar-se del dolor causat per la música, i ressorgint per, si més no, oferir-nos algun bis.