Camí de rendició

Cinquanta-dos segons va tardar Barack Obama en anunciar la seva intenciód’acabar amb la guerra de l’Iraq. Va ser en la recta final de la seva carrera cap a la Casa Blanca. En menys d’un minut, el candidat va anunciar que retallaria la despesa militar en desenes de milers de milions de dòlars i que no autoritzaria la investigació de noves armes nuclears. I ho va proclamar de manera clara, concisa i directa després d’una introducció en la qual es presentava com l’única persona capaç d’aconseguir el repte. Va tardar tres anys i molt afany a aconseguir-ho i tallar la sagnia de pèrdues humanes. Però va complir.

Albert Riverava invertir 15 minuts en preparar el seuanunci de retirada.I durant aquellmonòleg eternva parlar dels seus inicis en la política, el seu amor i defensa d’Espanya, el seu honor per haver sigut diputat i el seu orgull per col·laborar en el Legislatiu, que no es pot convertir només en la retribució d’una nòmina. La seva falta d’afecció als càrrecs i la descripció dels seus principis i voluntat de ser honest li van servir per a una introducció d’un quart d’hora en quèno hi va haver gens d’autocrítica. Pretenia cridar l’atenció de l’espectador i provocar el suspens de l’audiència. Va ser en va. La majoria ja l’havia descomptat. Lamentablement per a ell, ja se sabia, era lògic i ja trigava. Ho havia insinuat de manera informal durant una campanya plena d’enquestes que advertien del desastre. També és cert que ‘dimitir’ a Espanya és un verb poc conjugat. I que quan s’ha fet ha sigut més per corrupció que per dignitat. D’aquí l’elogi pòstum rebut en un país en el qual, si sap alguna cosa, és enterrar.

Alberto Carlos Rivera Díaz (Barcelona 15-11-1979) aquest divendres compleix 40 anys. Una edat marcada per la fama de la crisi personal que ha provocat tota mena de teories, múltiples llibres d’autoajuda i massa acudits. Una suposada meitat de la vida que obligaria a donar-se explicacions a un mateix si no fos perquè les vivències demostren que aquest moment d’introspecció arriba quan vol sense trucar a la porta.

Citar Kant sense haver-ho llegit

En la seva hora de l’adeu, el referent de Ciutadans va citar el president Obama segurament amb la mateixa voluntat referencial que en una trobada universitària amb Pablo Iglesias va citar Immanuel Kant. Sense haver-los llegitPablo Iglesias va citar Immanuel. I haver-se apuntat els seus noms com aquelles possibles citacions que un creu que netegen, fixen i donen esplendor. Però per a això ja tenim la Reial Acadèmia Espanyola.

L’Albert va dir que havia centrat el seu afany en intentar que a Catalunya els oponents es donessin la mà, i aquí va fer evident que la memòria és selectiva. Perquè els que tenen present els seus orígens i no perden de vista la seva identitat política recorren als records i descobreixen que concorden poc. I si llavors es va presentar nu davant dels electors, els anys i l’experiència l’han vestit amb l’èxit i el fracàs, la sensatesa i l’oportunisme, la certesa i l’error a parts desiguals.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

No obstant, si alguna cosa va demostrar el pas del temps com aquell guanyador de concursos d’oratòriadefensava una cosa i la contràriasense solució de continuïtat. Així, el liberalisme recuperat en el seu adeu havia quedat desterrat en unes intervencions més propícies al poc respecte aliè que a les propostes constructives. Les que han marcat la trajectòria de la majoria dels portaveus llenguallargs i amb un toc d’amargor d’un partit que ara ha de decidir si construeix el seu futur a l’ombra del líder que va tenir o si es redimeix a si mateix recuperant els ideals de fa 13 anys. Ideals que, de passada i per ser coherents, poden desqualificar el nacionalisme català, per descomptat, però sense abraçar cap altre.

L’Albert no va llegir Kant, però la seva marxa ha sigut un imperatiu categòric.