I Godot encara no ha arribat

Passa la vida com un torpede atòmic. Resulta que la Sala Beckett, planter escènic de bona fusta, està celebrant 30 anys d’història, després de la seva obertura, el novembre de 1989, com a seu de la companyia Teatre Fronterer, de la mà del multipremiat autor valencià José Sanchis Sinisterra. I no només això; en un joc de paraules curiós, fa també tres dècades de la mort del dramaturg irlandès que va donar nom a la sala, el premi Nobel Samuel Beckett, mort a París en vigílies de Nadal, el 22 de desembre d’aquell any. Per celebrar-ho com l’ocasió es mereix, el teatre ha programat un cicle en el seu honor, en què destaca el diamant més pur de la producció beckettiana: ‘Esperant Godot’. Una obra d’una brillantor mineral.

En la recta final cap a l’estrena, dimecres que ve, 27 de novembre, a les vuit de la nit, el director de l’obra, Ferran Utzet, i el seu traductor al català, el poeta Josep Pedrals, accedeixen a fer un cafè a la Sala Beckett, en ple Poblenou, a la cantonada de Pere IV amb Batista, on l’obrador teatral va haver de traslladar-se des de Gràcia, fa tres anys, després d’un litigi amb Núñez i Navarro, el rei dels xamfrans. Un cafè molt matiner –¡a les nou!, ¿on s’ha vist que la faràndula matini tant!– per tal de conversar sobre una obra i un autor imprescindibles.

Escrita a finals dels anys 40

Per a l’actual responsable de l’espai, Toni Casares, Beckett és l’últim dels clàssics i l’autor amb qui comença el teatre contemporani.Utzet, el director de la peça, estableix un paral·lelisme molt gràfic entre ‘Esperant Godot’ i el disc blanc dels Beatles per comprendre el seu abast: si tota la música contemporània beu d’aquesta font primària del quartet de Liverpool, el mateix passa amb la tragicomèdia de l’irlandès, on estan apuntades bona part de les tendències que ha explorat la dramatúrgia posterior.

Escrita a finals dels anys 40, impregnada de la desorientació després de la segona guerra mundial, ‘Esperant Godot’ arrenca amb dos individus, mig ‘clowns’, mig vagabunds, una parella atribolada a l’estil del Quixot i Sancho que espera al costat d’un arbre enmig d’un descampat. El filosòfic Vladimir, el del dubte sistemàtic, i el seu company, el castigat Estragó, esperen l’arribada d’un ésser misteriós anomenat Godot, una deformació grotesca de l’anglès ‘God’ (Déu); o sigui, ‘deuot’.. Mentre esperen entre bassals s’avorreixen com unes ostres i s’emboliquen amb diàlegs absurds, no exempts d’un sentit de l’humor cru i càustic. De tant en tant, els visiten Pozzo i Lucky, un senyor i el seu esclau, un binomi que per a Hegel representava la manera bàsica de qualsevol relació humana (o la llibertat o la supervivència).

¿Qui és el tal Godot que mai arriba?

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

No passa gaire més sobre l’escenari, sense que els personatges tinguin massa clar qui és el tal Godot que mai arriba. ¿Potser el Déu de la barba blanca? ¿La mort alliberadora? ¿La felicitat, que haurà de salvar l’home de les seves dissorts? ¿Potser la tan pregonada llibertat? Ui, ui, ui... Pedrals, el traductor, assegura queel text sorprèn per la seva contemporaneïtat. Al final del franquisme, per cert, l’anhel esgotador de Godot acostumava a interpretar-se com l’esperada mort de Franco, que mai arribava. Els crítics falangistes van posar el crit al cel: «porqueria» amb expressions «fecals».

Tot i que Beckett va néixer el Divendres Sant de 1906, que per acabar-ho d’adobar va caure un divendres 13, un caprici de l’atzar que l’autor vinculava al seu interès pel patiment, la mort i el seu talent escàs per a la felicitat,el text és àgil, molt picat, juganer i entremaliat. S’ha de destacar en aquesta versió el treball intel·ligent dels actors: Vladimir (Pol López), Estragó (Nao Albet), Pozzo (Aitor Galisteo-Rocher) i Lucky (Blai Juanet). L’espera, una metàfora molt vàlida per a temps difícils.