¿Amics per sempre?

És millor no posar a prova l’amistat. S’ha d’aprendre això de petit. La meva primera lliçó va ser matinera, després de segellar una amistat de sang amb el fill dels veïns sota d’un garrofer. Ens vam punxar amb una agulla de cosir treta del cosidor de la seva mare per adornar-nos els índexs amb una gota de sang. Els vam ajuntar per jurar-nos lleialtat eterna. No va funcionar. Dies després, no gaires, ens vam pegar de valent fins a dir prou. El que havia unit la sang, la sang –aquesta vegada del nas i més abundant– ho separava.

Si haguéssim llegit ‘El Petit Príncep’ quan ens tocava hauríem sabut, gràcies a la guineu, quela clau de l’amistat estava en el fet de domesticar-se lentament. Sense pressa ni pausa. Però els nens salvatges de la Transició érem més de revistes com ‘Lib’ i ‘Interviú’, que amagàvem en els marges de pedra seca que teníem a prop de casa, i que despertaven la nostra curiositat vital autodidacta portant a portada temes de tan gran interès com ‘Sueca bisexual necessita semental’ o ‘Claudia Cardinale a tot pit’.

Consells bàsics i universals

En el ‘best-seller’ ‘Amics sense data de caducitat’, que algú escriurà algun dia per guanyar diners i fama adornant lleixes de gent sola i desgraciada, hi haurà consells bàsics i universals per preservar els fils que mantenen en forma les relacions d’amistat. No anar-se’n al llit amb la parella de l’altre, no deixar-li diners si no estàs disposat que no tornin, o entendre el sentit limitat i no estrictament literal de la frase «aquí estic per allò que necessitis», seran capítols molt celebrats. També hi haurà unes pàgines aconsellant no substituir el teu amic en el seu càrrec de la feina quan ell ho deixi o hagi sigut acomiadat,especialment en el cas dels entrenadors de futbol.

Les parelles Johan Cruyff – Carles Rexach, Josep Guardiola –Tito Vilanova i Luis Enrique – Robert Moreno serviran d’exemple per a aquest apartat. Cada cas incorporarà el seu matisos, particularitats, detalls, circumstàncies i malentesos. Cruyff es va sentir traït per Rexach quan va comprovar que aquest no només no marxava amb ell, quan Núñez el va fer fora de males maneres, sinó que a sobre acceptava substituir-lo. Guardiola, fins i tot estant d’acord que Vilanova s’havia de convertir en primer entrenador del Barça quan ell es va dignar a marxar al Bayern,es va enfadar igualment perquè l’anuncies va fer immediatament. Ara hem sabut, gràcies a Jordi Basté i el seu costum de menjar amb gent interessant, que la ruptura entre Luis Enrique i Robert Moreno, i el drama grec que s’ha viscut a compte del lloc de seleccionador espanyol, es deu al malestar del primer amb la manera de conduir la selecció per part del segon en la seva absència, canviant rutines i maneres de fer.

La decepció inevitable que porta a la ruptura

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

Pel que sembla, Moreno havia de fer amb el combinat nacional, fins i tot sent primer entrenador, exactament el mateix que feia el bo de Luis Enrique. Vaja, que a la pràcticaMoreno havia de continuar sent de segona fila,encara que l’haguessin nomenat mariscal de camp. La casuística pot ser múltiple, però la lliçó és una: no posi les seves natges a la mateixa butaca on reposaven primer les del seu amic, tret que estigui disposat que l’embornal engoleixi tot l’afecte que es professaven. Totes les ruptures admeten múltiples explicacions, però en el fons són sempre la mateixa: la decepció inevitable després d’esperar massa de l’altre.

Potser l’equívoc sigui previ i provingui de considerar amistat allò que en realitat són relacions profitoses d’interès, i que poden ser alhora molt agradables, enun entorn jeràrquic com és el d’una banqueta de futbolen què no s’ha de qüestionar qui és en realitat el que mana, el que ho ha fet tot i el que, quan marxa, continua exigint l’adoració deguda al Déu veritable i el respecte als manaments que ell mateix ha escrit.