La venjança de Mötley Crüe

Diuen que la història s’accelera una barbaritat i, en el rock, potser encara una mica més. Quatre anys deuen d’equivaler ara als 20 d’abans, temps més que suficient perquè una promesa davant de notari es converteixi en paper mullat i perquè una nova generació de públic entri en acció amb ganes de tocar llegenda. Així ho suggereix la decisió d’una destacada banda californiana, Mötley Crüe, de tornar als escenaris el 2020, quan no fa res, el 31 de desembre del 2015, va jurar acomiadar-se per sempre fent caure llagrimotes als seus fans de tot el món.

Perquè no hi hagués dubtes, l’última gira es va titular, precisament,‘The final tour’,i els seus quatre integrants van firmar en roda de premsa undocument en què acordaven no tornar a sortir de girani a punta de pistola. Excepte en el cas, i vet aquí el truc, que tots quatre decidissin invalidar-lo de mutu acord, que és el que ha passat. El certificat era una manera de blindar desconfiances internes, no fos cas que la marca reflotés qualsevol dia sense algun titular purgat. Ara un vídeo oficial ha publicitat l’acord: «¡Mötley Crüe ha tornat!», celebra després d’unes imatges en què el document salta pels aires en una violenta explosió. A la seva manera. La tornada consta, ara per ara, d’una gira d’estadis pels Estats Units amb dues bandes més del ram, Def Leppard i Poison, caravana que després s’espera que salti a Europa.

Pel·lícula autobiogràfica a Netflix

Mötley Crüe, una de lesbandes estrella del glam metal sorgit als 80, que va fer compatibles el maquillatge i el pintallavis amb els cops de guitarra electritzants, torna, segons ha fet saber, perquè aquesta pausa de quatre anys ha permès que surti (pel que sembla, en temps rècord)«una nova generació de Crüeheads», joves seguidors del grup, i perquè l’èxit de la pel·lícula biogràfica ‘The dirt’ha revaloritzat el seu repertori. Aquest film, distribuït el març passat perNetflixi basat en el llibre de memòries del 2001, va disparar, les setmanes següents a l’estrena, les reproduccions de cançons de Mötley Crüe en un570% a Spotify i un 900% a Apple Music.

‘The dirt’ ha sigut qualificada de frívola, però, què volen que els digui, la diversió està garantida. Estem parlant de Mötley Crüe, i una biografia que es preï no pot reduir a anècdotes els seus episodis de sexe, drogues i rock’n’roll: les orgies empolvorades amb cocaïna, els televisors que volen des de l’habitació de l’hotel (aquest clàssic), el feliç companyonatge amb estrelles decadents (Ozzy Osbourne) capaces d’esnifar una filera de formigues, la megalomania, les bronques. Com més seriosa es posa la pel·lícula, pitjor per a tothom.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

Conclusions. La primera, queels cicles són cada vegada més curtsi que, a aquest pas, entre la gira de comiat i la gira de reunió no passarà més que un cap de setmana, potser amb pont. Després, una falca per a la reflexió en clau de relat rocker: els bales perdudes de Mötley Crue han acabat sentmés grans que la majoria de les bandes de la generació següent, la del grunge dels 90, tan profunda i torturada, i que ho havia d’arrasar tot. D’aquesta altra generació nomésPearl Jamconserva el seu estatus. Com diuen en anglès, viure bé és la millor venjança.

Emmarcant el conjunt, ‘mai diguis mai’, frase que tots els grups haurien de tatuar-se i que molt pocs han posat a prova (Led Zeppelin i Abba, entre ells: ¿reunions impossibles?). Sí, les hemeroteques poden ser assassines. Mötley Crüe és aquest grup que té un baixista, Nikki Sixx, que va afirmar fa només cinc anys que no hi havia «diners al món» perquè el grup tornés, i que se sentia «orgullós» de la sàvia manera que havia posat punt final a la seva singladura. Però en fi, tots podem canviar d’opinió, i viure consisteix a anar recollint dades i raons que posin a prova els teus principis més arrelats i les teves més irrenunciables decisions. I sempre és una alegria quan l’argumentari s’adorna amb xifres amb molts zeros.