La causa de l'advocat

«Els homes morts són més pesats que els cors trencats», diu Philip Marlowe a ‘El son etern’. La frase adquireix la dimensió d’una sentència per recordar. William Faulkner va adaptar la novel·la de Raymond Chandler per al cine, i entre tots dos i amb la genialitat de Howard Hawks, Humphrey Bogart i Lauren Bacall van aconseguir una de les pel·lícules més emblemàtiques del gènere negre malgrat teixir una de les trames més enrevessades. Cinquanta anys després, la Biblioteca del Congrés dels Estats Units en va dictar la preservació per haver-la considerat un bé cultural, històric i estèticament significatiu.

SiXavier/Javier Melero i Merino(Barcelona 1958) revisés la música d’aquest clàssic de Hollywood substituiria la banda sonora de Max Steiner i l’actualitzaria amb algunes de les cançons de la seva àmplia col·lecció i gust. Temes amb veus esquinçades i agudes com la de Janis Joplin o greus i intimistes com la de Leonard Cohen. O bandes emblemàtiques com la de Nick Cave & the Bad Seeds. Intèrprets que ha escoltat burxant intencionadament en les seves lletres, per trobar-hi el sentit que li servís per relacionar-les amb el contingut desplegat als 10 capítols del seu llibre ‘El encargo’ (Ariel).

Sentència descurada

L’advocat de dos dels processats en el Tribunal Suprem per la causa de l’1-O, Joaquim Forn i Meritxell Borràs, considera que la vista pública va ser justa, però la sentència no. És més, la titlla de descurada. I s’empara amb la mateixa consideració que ha fetAmnistia Internacionalper rebatre el sector independentista, que havia prejutjat el procés com una farsa i l’ha condemnat amb protestes, bloquejos, barricades i fogueres. I així el pacifisme del qual sempre havien fet gala es va convertir en la violència que mai havien acceptat. Tant va ser així, que fins i tot les seves veus més significades van tenir autèntics problemes per condemnar l’agressivitat convertida en el contratemps d’uns dies per oblidar.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

L’advocat Melero és amant i practicant de la boxa. Per això, i com Mike Tyson, no prova d’intimidar ningú abans d’un judici perquè es reserva els cops per deixar-los anar durant la vista oral. Revessos precisos, encertats, contundents, que demostren que són els que realment acovardeixen.Diu que parlava d’aquest esport amb el president del tribunal, Manuel Marchena, en els descansos del judici per l’1 d’octubre. Seria perquè tots dos es devien sentir com uns púgils a punt de saltar al quadrilàter en qualsevol moment. Un estilista fi i un faixador rude que sabien que quan sonés la campana i s’asseguessin a la cantonada comptarien amb el recolzament d’un públic predisposat, de posició definida i amb ànsies de KO. Però, ni en l’àmbit personal ni en el professional, la sang mai va tacar la lona. Tampoc amb els fiscals contrincants a qui Melero, malgrat les seves discrepàncies, celebrava que li mostressin les actuals dependències de la Fiscalia General instal·lades en un antic palau dels marquesos de Fontalba decorat amb quadres i tapissos originals cedits pel Museu del Prado.

Definitivament, l’estètica li pot a aquest professional del Dret de fina estampa, formes elegants, mirada recelosa i aires contundents. L’advocat que va accedir a un encàrrec, el va executar amb la millor de les tècniques jurídiques i va perdre malgrat haver-se negat a observar els elements polítics que pesaven en l’aire. I al final, difuminant-se pels voltants del Tribunal Suprem, es va acomiadar amb un simple «bona nit, és l’hora d’anar-se’n a casa». Final de ‘Sultans of Swing’, Dire Straits.