Miquel Barceló: «La meva relació amb els humans no sempre és la millor»

Algú va comparar la mirada de Miquel Barceló (Felanitx, 1957) amb la de Picasso. I sí, té alguna cosa de llançaflames que crema el que és accessori, i de les brases aixeca un món del qual amb prou feines facilita el mapa. Aquesta vegada, obre el segon volum del ‘Fausto’ de Goethe (Galaxia Gutemberg) que ha il·lustrat amb aquarel·les fetes a l’Índia, Tailàndia, París i Mallorca –«m’agrada començar amb una llum i acabar amb una altra»–, i les explica fent ballarRoussel, Rimbaud i Bataille amb posidònies, pregadeus i eriçons. Potser, si tanca els ulls, saltem el foc i descobrim qui hi ha.

–Goethe, a qui li interessaven la botànica i els núvols, podia indagar un any sencer al mateix metre quadrat. A mi m’agrada, aquesta idea. És com quan prens un LSD i et passes el dia amb una papallona i hi veus l’infinit. Ho conté tot.

–¿La seva pintura el conté?

–Sempre soc jo. És una evidència.

–Provi de definir l’evidència.

–Algú va dir que les meves obres eren submarines, i no em sembla malament. A gairebé totes hi surten pops i barques, només que als anys 80 les barques eren de pesca i ara les pinto plenes de gent que van a la mort.

–La realitat li concerneix.

–Goethe era un esperit que volia entendre-ho tot. Tenia una curiositat infinita. Si no aprenia, es moria. I jo m’hi identifico molt. Pinto per entendre el món.

–¿N’ha tret alguna idea clara?

–Alguna cosa he entès. El que no sé és com explicar-me amb paraules. Pintant, sí.

–¿En un traç hi ha certesa?

–De vegades, en un traç hi ha ‘élan vital’ –una força que és un començament i un final; com n’hi ha en el jove que es llança de cap a l’aigua un dia d’estiu de la ‘Tomba del capbussador’,una pintura fúnebre grega, de les poques que ens han arribat. Jo he mudat de pell cada set anys, però em reconec a cada centímetre de cada pintura.

–A saber.

–Als 12 anys escopia en un paper, hi posava una gota de tinta i bufava, intentant que la taca fos una cara o un objecte. Anys després vaig llegir a [Georges] Bataille allò de «la cranche de Dieu» [l’escopinada de Déu]. Em sembla que encara faig el mateix. He continuat escopint cada dia, cada dia, cada dia, durant 60 anys.

–El cos no és el mateix.

–Als 58 vaig canviar d’estat vital i m’ha anat bé. Camino quilòmetres. Nedo. He d’estar en forma per pintar dempeus.

–¿Pintar continua tenint alguna cosa de sexual?

–Sí.

–En el sentit literal, no pot tenir cap queixa.

–No he tingut afany de col·leccionista. Cada dona em va semblar la primera i l’última. Jo m’ho crec. I fins i tot hi va haver un moment en què vaig pensar que em quedaria solter per sempre.

–¿Què va passar?

–Tenia 39 o 40 anys. Estava dormint, a l’Àfrica, i em va picar un escorpí al llagrimall. Em vaig despertar com si m’haguessin clavat un punyal. Primer vaig pensar que moriria; després, que perdia l’ull; al cap de poc la cara se’m va posar com la d’un [Francis] Bacon i vaig sentir que, excepte la meva mare, ningú em faria un petó mai més en la vida. Ho vaig assumir. «Vaig pensar: «Sortiré poc, de nit».

–No va fer falta. I té qui li faci petons.

–Per primera vegada en molt temps, des de fa poc estic relativament estable.

–Els que l’han estimat asseguren que xucla les energies.

–Visc envoltat d’animals –una gossa, vaques, porcs, ovelles, un ase, un gat trist–, i no semblen gaire consumits. Potser ho diu alguna de les meves relacions sentimentals, que poden retreure que sempre estigués al taller, que fos egoista... La meva relació amb els humans no sempre és la millor. Estic més content sol, amb els meus assumptes. Des de fa molts anys la gent vol alguna cosa de mi. 

–¿Misantrop?

–No. Tinc amics i molt bons, els mateixos que tenia als 10 anys, que volen que estiguem junts i sortir a buscar bolets o a pescar. Sempre he sigut de pocs amics, jo.

–I de molt devot. Quim Torra ha visitat el seu taller. Pedro Sánchez l’admira. ¿Què tal de mediador?

–[Riu] Les vegades que he intervingut entre dues persones no ha sortit bé.

–Tot i així, ¿com veu l’assumpte?

–Vist des de la distància, crec que és una ‘picor’ com les que veiem a altres llocs del món.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

–¿En quin lloc se sent vostè bé?

–Cada vegada estic més a Mallorca.