Camilo Sesto canta a Valverde

«Vivir así es morir de amor y por amor tengo el alma herida». ¿Qui no té una llista d’assumptes pendents? Somnis o tasques que un deixa per a un demà que mai arriba. Doncs bé, s’ha acabat la procrastinació. Me n’he tret dos de sobre d’una sola tacada. La primera, cantar a capela una balada deCamilo Sesto a l’albereda d’Alcoi que porta el seu nom. Per ser sincers, he de dir que la meva interpretació es va quedar a mitges. Qui m’acompanyava va decidir, quan jo declamava ja amb els ulls en blanc el «soy mendigo de sus besos, soy su amigo, quiero ser algo más que eso», que era més que suficient i que els vídeos que començaven a gravar els transeünts no li farien cap bé a les xarxes socials al meu indiscutible posicionament com a persona seriosa i fiable. Però encara sense coronar tota la lletra he decidit que compta com a somni realitzat. No s’ha de ser primmirat amb aquestes coses.

L’altra qüestió pendent que també he resolt és seguir de prop un partit de l’Alcoià, que s’enfrontava a l’estadi del Collao a l’Eldense en el derbi de la jornada del grup F de la Tercera Divisió. Va guanyar l’equip d’Alcoi, líder destacadíssim i que encara no coneix la derrota aquesta temporada, per 2-0. Volia provar des de fa temps si els 10 euros de l’entrada eren suficients per empeltar als meusdies una mica de la proverbial moral de l’equip alacantí. Dono fe que l’efecte és immediat, tot i que pugui que sigui més atribuïble al Cafè Licor que beuen a la terra dels moros i cristians més que al futbol. D’entrada, em vaig passar la tornada a Barcelona cantant en bucle al Talgo la cançó ‘Mola mazo’, «no le temo al mañana de hoy si me dejan ser quien soy», amb la moral pels núvols, convençut que Messi guanyarà aquest dilluns la sisena Pilota d’Or i que abans que acabi el 2019 veurem riureErnesto Valverde Valverde a mandíbula batent. Bé, això últim pot ser que sigui exagerar. Si l’entrenador del Barça tingués també entre les seves aficions interpretar cançons de Camilo Sesto no es mouria d’una de les estrofes del tema ‘Getsemaní’, gravat el 1975: «Yo tenía fe cuando comencé. Ahora estoy triste y cansado. Mi camino de tres años me parece que son treinta. ¿Y qué más puede un hombre hacer?». ¿Trenta? Als altres ens semblen, com a mínim, cinquanta.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

Fa ja alguns anys que es va publicar un estudi que aportava arguments científics a la veritat popular que dona per fet que els gossos s’assemblen als seus amos. Amb Valverde ha passat el mateix. Un home queno somriu ni en una festa d’aniversari, si se li dona temps, acabarà construint un equip en el qual l’alegria no es comptarà entre els ingredients principals. Ningú espera d’un al·lèrgic a la fruita seca que adorni les seves amanides amb nous de Califòrnia. Amb Valverde tot es prepara amb vinagre, sigui de Jerez o de Mòdena. Vinagre al cap i a la fi. Fins i tot guanyant, o fent fins i tot de tant en tant un bon partit, el Barça que convertia les seves temporades en una celebració de la vida és ara un recordatori del qual això és un transitar per una vall de llàgrimes a la qual s’ha vingut a patir i no a una altra cosa. De vegades sembla que la banqueta del Barça estigui ocupada per un monjo benedictí, en concret el Venerable Jorge de Burgos d’‘El nom de la rosa’: «El riure mata la por, i sense por no hi pot haver fe». Sense alegria tampoc bon futbol, o no el futbol que s’exigeix i es vol del Barça, però això l’afegim nosaltres, no els benedictins.

Escrius dos paràgrafs de Valverde, i és igual que vinguis del camp de l’Alcoià, que ja comences a buscar amb ansietat pastilles de liti a les butxaques per reequilibrar el teu estat d’ànim amb l’ajuda de les farmacèutiques. I és que a hores d’ara ja sabem prou. Amb Valverde, guanyant, perdent o empatant, no hi ha alegria possible i la cançó serà sempre la mateixa. Que acabi per mi el gran Camilo: «Y no podemos más, no podemos más, estamos hartos de rodar como una noria».