Solistes contra bandes

En altres temps, potser en una altra era, quan a un jovenet li entusiasmava la ‘música moderna’, de guitarres elèctriques i bateries, era fàcil que tinguis la fantasia de muntar un grup amb els amics. Una banda, un conjunt. Però aquesta classe d’impuls està passant a la història juntament amb les botigues de revelat fotogràfic i els repartidors de gel: avui la música la dominen els solistes, ja siguin rapers tatuats, dives del pop o portents barbuts que cultiven el seu ‘món interior’.

Un cop d’ull als concerts de gran format que Barcelona acollirà els pròxims mesos reforça aquesta observació. Entre les estrelles d’última (o penúltima) fornada que es deixaran caure pel Palau Sant Jordi són majoria les individualitats, com la catalana Rosalía, els nord-americans Bon Iver i Camila Cabello, el colombià Maluma, la britànica Dua Lipa i l’andalús Beret, que es creuaran amb repetidors com Bryan Adams i El Barrio, i el madur però debutant Nick Cave. Només Jonas Brothers i Izal es conjuguen en plural (i Estopa, un duo, i que acaba de fer 20 anys). Dua Lipa, guanyadora de la categoria de ‘millor nou artista’ dels últims Grammy, il·lustra un perfil a l’alça, la solista femenina comercial però inquieta, amb exemplars com Billie Eilish, Cardi B, Lorde o la mateixa Rosalía.

En els Grammy, tant l’’àlbum de l’any’ com els altres set nominats van ser de solistes, i en els recents premis MTV, cinc dels sis ‘artistes de l’any’ i cinc dels sis ‘nous millors artistes’ (una vegada més, Rosalía entre ells). Però és una tendència que fa temps que s’adverteix com a mar de fons: la selecció dels millors discos de la dècada 2010-19, publicada aquest novembre per la revista‘Rockdelux’,apareix dominada per individus que firmen a títol personal com Kanye West, Kendrick Lamar i Frank Ocean. Missatge derivat: anar sol, a la teva bola, és ‘cool’.

¿Què se n’ha fet de la fascinació, de l’atractiu sexi dels Rolling Stones, i The Who, i Led Zeppelin, i The Clash, i The Cure, i Nirvana, i Oasis? En la pregunta hi ha part de la resposta: totes aquestes bandes s’avenien a tocar un estil anomenat rock, que des que hem entrat al segle XXI ha anat de mica en mica a mal borràs fins a anar a parar al quarto dels trastos, amb dificultats per llegir el rumb del món. Tret dels ompleestadis heretats com Springsteen i la seva E Street Band, els Stones i U2, s’entén, que són, en paraules del promotor Gay Mercader, com la ‘Mona Lisa’, que tothom vol veure almenys una vegada a la vida.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

El rock requereix braços, força muscular, i celebra l’execució en comú, compartida pel ‘gang’, el grup que és més gran que la suma de les seves parts. L’adolescent dels 70 parlava de la seva «banda preferida» més que del cantant. I el rock necessita que algú toqui la guitarra, un altre el baix i el de més enllà la bateria, una equació obsoleta ara que un pot construir una cançó a casa sense moure’s de l’ordinador, fent anar pistes, bases rítmiques i ‘samples’, fins i tot fanfarronejant de no haver-se rebaixat a aprendre a tocar un instrument, quina pèrdua de temps. Des d’aquí es pot dissenyar el pop, el hip-hop, el trap o el reggaeton que transita per la ràdio i les xarxes.

La tecnologia s’ha acabat reflectint en l’estètica musical, cosa que no és cap novetat. També el rock va néixer després que algú endollés una guitarra. Per a postres, els‘talent show’ enalteixen el carisma individual,i la indústria prefereix els solistes, més manejables que les bandes, quins galliners (de vegades). Però de l’estil musical se’n deriven conseqüències, i és ara quan, després d’aquests anys de crisi i de fragilitat emocional col·lectiva, se senten més crides a compartir i abaixar els fums, quan emergeix en la músicaun culte nou a la individualitat, el divo del segle XXIque potser faci que enyorem la vella banda de rock’n’roll. O no.