Guillem Gisbert: «Recordo on he escrit cada cançó»

Des de la seva experiència com a periodista malaguanyat convertit en inesperat ídol pop, Guillem Gisbert (Barcelona, 1981), cantant i compositor principal de Manel, ha sabut traduir en paraules els sentiments de dislocació i perplexitat de les persones corrents atrapades en situacions que escapen al seu control. L’èxit del grup, ratificat amb el seu últim disc, ’Per la bona gent’, no ha fet ni una esgarrapada a la cuirassa d’escepticisme darrere de la qual es refugia un artista que guarda les formes tant com les distàncies.

 

 

–¿Manel és vostè?

–Manel som quatre.

–Escriu (gairebé) totes les cançons.

–Treballem de manera assembleària i, de tant en tant, pot ser que la decisió dictatorial sigui la meva.

–¿A qui mostra primer una lletra?

–Sovint al meu germà Ignasi –en tinc dos més, l’Eduard i la Rita, per part de pare–, però bàsicament és una llarga conversa entre tots quatre. Els pregunto: «¿Què us imagineu en aquest vers?». I estic obert a la veritat, tot i que resulti dolorosa.

–En el que no hi ha discussió és en el fet d’exposar-se el justet.

–L’èxit del primer disc ens va sorprendre i vam veure convenient construir determinades barreres al voltant del grup per tenir un cert control.

–Res d’anunciar bancs ni cerveses.

–¡Gairebé m’ofèn que no ens hagin ofert un pregó! No, de debò, ha sigut senzill dir que no a certes propostes.

–És més de venda indirecta. Per culpa seva no hi ha casa sense ukelele.

–La marca Lanikai ens deu una panera de Nadal com a mínim.

–¿De què té vostè fama a la banda?

–De ser el que té més pujades i baixades. M’entusiasma una cosa i al cap de poca estona no m’agrada gens.

–I en els temes de Manel, ¿on se li nota més?

–Potser en la part que té a veure amb certs girs melòdics, que em surten de manera inconscient.

–Forcem aquest inconscient.

–Va ser una sorpresa. De molt jovenet, era ‘el que tocava la guitarra’ i res més, fins que em vaig posar a compondre el primer disc [2008]. Recordo que vaig rebre un missatge d’un amic–‘És nit freda per ser abril, no s’està enlloc com a casa’–, em va fer gràcia i vaig intentar posar-li melodia. Per alguna raó, a partir de tota la música que s’havia ficat al meu cap, vaig estirar un fil i va passar el que podia no haver passat.

–¿Quina primera música se li va posar al cap?

–Em vaig passar l’adolescència escoltant en el ‘walkman’ cintes dels Beatles que em gravava el meu pare mentre anava a peu des del carrer República Argentina –on vivia la meva mare– a l’escola Costa Llobera, travessant les obres de la Ronda de Dalt. Em generava plaer. Continuo caminant molt–segurament té a veure amb expulsar l’ansietat–, i penso al caminar. Recordo on he escrit cada cançó. 

–Una mica més d’arqueologia.

–Vaig estudiar Periodisme i vaig aconseguir una feina a ‘El Periódico de Andorra’. Jo era d’indie, però com que estava sol i havia sortit el documental de Scorsese sobre Bob Dylan, ‘No Direction Home’, vaig escoltar la seva discografia sencera.

–Va deixar l’ofici a temps.

–M’he salvat molt de la precarietat laboral. He trobat una cosa raríssima amb què em puc guanyar la vida i que és el contrari a l’alienació. 

–¿La seva família va entendre el gir de guió?

–S’ho van prendre amb un escepticisme saludable, que també tenia jo fins i tot no fa gaire.

–¿No gaire? Tots els discos arriben al número u a Espanya.

–L’èxit al principi et legitima. Ets jove, admires els grans i tens por de fer el ridícul, que diguin: «¿De què van aquests paios?». Quan això no passa, penses: «Està bé, d’acord, ¿i a partir d’aquí, cap a on s’ha d’anar?».

–¿Saben ja per què connecten amb la gent?

–Li juro que no. Sabem la manera de trobar una electricitat que ens funciona. A més, el pensament més èpic sobre els altres és absolutament immobilitzador.

–¿A qui li agrada haver agradat?

–A Joan Miquel Oliver, per exemple. Que digui que una lletra li ha agradat em fa sentir orgullós. I que Sisa ens acceptés dins de l’ofici ens va donar molta força.

–¿Què li importa per sobre de tot?

–M’importen les paraules. Ha sigut una cosa instintiva des de sempre.

–¿I una vida vibrant de sexe, drogues i...?

–¡Això és molt del segle XX! I això no vol dir que sigui la persona més saludable del món. L’Arnau [Vallvé] i jo hem decidit deixar de fumar la setmana que ve. Però la vida del músic és més pausada i familiar del que sembla. Jo visc molt al voltant de la meva feina. M’alimenta i m’absorbeix. Convisc amb la tensió d’una matèria que no és matemàtica.

–¿Què tal la tensió després de la denúncia per la paròdia de Manel a ‘Polònia’

–Que una paròdia sigui matèria d’acusació és una barbaritat, però, per la part que em toca, vaig passar una tarda divertida. A la redacció de la denúncia es veia clar que van pensar que érem nosaltres els que sortíem a la paròdia; al cap de poc es van adonar que no, però en comptes de reconèixer que l’havien cagat, van justificar trucar-nos  perquè «no ens havíem queixat».

–¿Passaran pel banc dels acusats?

–Estic convençut que no.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

–Curiositat final: ¿s’agrada en la imitació?

–Estava preparat per dir que no, però algú em va dir: «T’agafen molt bé la posició». D’altra banda, abans que tot això passés, ens preguntàvem: «¿Com dimonis aconsegueixen que la música soni tan bé, quan nosaltres ens gastem la pasta en dos productors yankis i estem un mes tancats?».