França, tan a prop, tan lluny

Se sol parlar de França com un país que es mira al melic en matèria cultural i musical quan, en realitat, el més corrent als països europeus és consumir sobretot productes autòctons.Espanya, sense anar més lluny: la setmana passada, dels 10 àlbums més venuts i/o escoltats al sud del Pirineu, nou els van firmar artistes espanyols (Melendi, Vanesa Martín, El Barrio...). Només el nou de Coldplay va venir de l’exterior. Més o menys com a França, on aquest grup britànic dona la nota ‘anglo’ en un top 10 ocupat per vuit artistes del país hexagonal i un d’americà, però menys: la quebequesa Céline Dion, que és com si fos de casa.

La globalització ha fet possible que, a efectes musicals, estiguem tots molt al dia de les novetats cuinades a Los Angeles, Pittsburgh o Bristol, i que ens sigui igual el que passi a París o Montpeller. En altres temps, el veïnat permetia la porositat, l’intercanvi: per aquí triomfaven Charles Aznavour, Françoise Hardy o Johnny Hallyday, i veus italianes com Mina o Jimmy Fontana (que fins i tot va gravar cançons en català). Tenir almenys unes nocions de francès era corrent fins als anys 70. Ara, paradoxalment, les fronteres entre les terminals de l’imperi són més impermeables: som tots més a prop de la potència transatlàntica imés lluny del veí del costat.

Si observem l’agenda dels pròxims concerts a les ciutats franceses, topem amb noms que allà són celebritats i que al sud del Pirineu no els coneix ni Déu. Un fenomen que, naturalment, es produeix amb el mateix èmfasi en direcció contrària. Tenim, per exemple, el granÉtienne Daho, un esteta del pop, de gira aquests dies amb motiu de la reedició de luxe d’un dels seus millors àlbums, ‘Eden’, de 1996. El seu nom pot sonar als admiradors deLuz Casal: és l’autor del seu èxit‘Un nuevo día brillará’(adaptació del seu ‘Duel au soleil’). També als fans del trio britànicSaint Etienne,, amb què va gravar un deliciós epé als anys 90 sota un nom que jugava amb la coincidència nominal: Saint Etienne Daho.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

Però aquest cantant i compositor nascut a Orà (Algèria)és un alienígena al nostre circuit de concerts, com ho són la majoria dels artistes francesos que protagonitzen les ‘tournées’ més destacades dels pròxims mesos. Artistes com el veterà cantautor Maxime Le Forestier, l’artificier pop Philippe Katerine, l’èpic grup rocker Dionysos, la neotrobadora Yael Naim o aquesta encantadora llunàtica anomenada Brigitte Fontaine. Amb alguns hi ha hagut intents d’aproximació a Espanya: al brillant cantautor pop Vincent Delerm (fill de l’escriptor Philippe Delerm) li van organitzar una roda d’entrevistes a Barcelona i un ‘showcase’ a la Fnac fa 13 anys, amb motiu del seu tercer disc, simpàtiques activitats després de les quals va desaparèixer per no tornar mai més. Una cosa semblant va passar amb un joveRaphaël,amb dièresi a la ‘e’, artista potser sentenciat pel seu nom (Espanya no sembla prou gran per a dos ‘raphaeles’). L’excepció es diu Zaz,una cantant molt trempada muntada en l’onada del seu èxit ‘Je veux’, capaç de reunir 3.500 persones l’any passat al Festival de Pedralbes.

Però tot això ens recorda queés precipitat parlar d’uniformització del gust. Les fronteres continuen marcant límits, sobretot quan hi ha barrera lingüística pel mig, idelimiten espais mentals, imaginaris col·lectius assentats, mercats que es regeixen per lleis no fàcilment exportables. Aquí,França i Espanya s’assemblen molt, tot i que es continua insinuantuna diferència: l’atenció que dispensen als seus clàssics. Lafidelitat a les glòries del patrimoni col·lectiués un famós traç del veí del nord que es difumina quan posem la vista al sud, allà on la memòria potser és una mica més volàtil.