Hi ha un vampir a la meva sopa

En aquest tretzè capítol de‘molt en sèrie’es menysprearà grollerament el sistema educatiu espanyol (haureu sentit alguna vegada això que estem davant de la generació més preparada de la història, sense que a qui ho diu, potser perquè és un actor del mètode, se li escapi el riure) i pel mateix preu s’apuntarà una sospita, l’adveniment del capitalisme feudal, dues paraules que, juntes, fan més por que el vudú. Tot això té un motiu, un punt de partida. En aquest cas, una notificació de Netflix. Se suposa que el seu algoritme, intel·ligència artificial o com diantre es digui coneix més els nostres gustos que les nostres parelles. Va insistir que ‘V Wars’ seria la meva pròxima addicció. Un missatge idèntic va aparèixer a les pantalles de diversos coneguts. Semblava lògic donar-li una oportunitat. Crec que va ser el crític Alexander Wollcott qui després de l’estrena d’una obra teatral va omplir la seva columna setmanal a la premsa amb una simple enumeració del repartiment de l’obra, data, hora i lloc de la representació, potser fins i tot el preu de l’entrada i, només al final, una única paraula. «Llàstima».

’V Wars’ aquí es mereixeria un Woolcott. Potser fins i tot una crítica més curta . “¿I...?”. És aquesta l’enèsima i laudànica aproximació al gènere vampíric, un eix argumental que ocasionalment dona grans sorpreses, sobretot a la gran pantalla. És fàcil recordar els majúsculs èxits de la versió sueca de ‘Deixa’m entrar’ o la sofisticada aproximació al gènere que el 2013 va fer Jim Jarmusch amb ‘Només els amants sobreviuen’, però la millor derivada recent del personatge que el 1897 va crear Bram Stoker potser sigui la neozelandesa ‘El que fem a les ombres’, un fals i hilarant documental que val la pena buscar a Filmin. És una meravella. Hi ha una versió serialitzada a HBO, però té els ullals més curts. Juntament amb aquestes produccions, l’estrena de ‘V Wars’ ha de tenir un significat ocult que potser requereix teories esbojarrades. Ara ho veurem.

El protagonista és el guapo Ian Somerhalder. El públic adolescent el recordarà de ‘Crónicas vampíricas’. Interpretava el dolentot Damon Salvatore. Se suposa que ’V Wars’ va dirigida a aquest mateix públic després que hagin bufat unes quantes espelmes des d’aleshores. Somerhalder, sense que això sigui un espòiler inacceptable, aquesta vegada fa de caçavampirs. Doncs vaja. En realitat, sobre la sèrie no hi ha gaire més per explicar. El novel·lista i guionista Jim Thompson afirmava que hi ha 32 maneres d’escriure una història i presumia d’haver-les utilitzat totes, però apuntava: «Tot i que només hi ha una trama: les coses no són com semblen». A ‘V Wars’ ni tan sols això. Les coses són com semblen. El no-res. Quina és, llavors, la raó de la seva estrena.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

Veniu un moment fins a 1864. Stoker es presenta a l’examen d’accés al Trinity Colllege de Dublín, que no és ni Oxford ni Cambridge, però és igual d’exigent. Per poder matricular-se, qui després serà el pare de Dràcula ha de sotmetre’s a unes proves d’escriptura anglesa, aritmètica, àlgebra, història i geografia moderna i demostrar els seus coneixements de llatí i grec amb la lectura, a escollir per ell, de la ‘Ilíada’d’Homer, ‘Orestes’d’Eurípides, ‘Antígona’ de Sòfocles, l’‘Apologia de Sòcrates’ de Plató, l’‘Eneida’ de Virgili i alguns clàssics més. Viatgem ara a 1919. Abans de fer-ne 18, el Jim Thompson abans citat, guiat pel seu avi, havia llegit ja els grecs, el Quixot,Karl Marx,Sigmund Freud i, no menys important,Jonathan Swift. Aquest mantra que convivim amb la generació més preparada de la història és un engany, i la seva prova del nou potser sigui l’estrena i se suposa que èxit d’audiència de ‘V Wars’. Flaubert, al morir, va deixar una obra inacabada en què un dels seus dos protagonistes, Pécuchet, desencisat amb el progrés, pronosticava que en el futur regnaria el «taloseria universal». Tant de bo s’equivoqués.

La raó per la qual el vampirisme agrada no està clara. ¿Per la seva sexualitat? Ja no cola. Potser queda alguna cosa del que va ser el seu origen, és a dir, una formidable metàfora de la tensió social que es va viure en el que sens dubte era un canvi d’època. Stoker (s’aconsella aquí la lectura de la seva recent biografia, ‘Algo de sangre’, de David J. Skal) va néixer el mateix any que Thomas Alba Edison i Alexander Graham Bell, vaja, dos tipus que canviarien el món molt més que icones del present, com Steve Jobs o Tim Berners-Lee. Dràcula era el comte que representava un passat gairebé feudal en ple ocàs i Van Helsing la victòria de la ciència sobre la superstició. La nova era industrial que es despertava a l’horitzó semblava prometedora. Més justa, fins i tot. Avui, en veritat, hi ha el que hi ha. La nova noblesa mundial, sense escut d’armes però amb fortunes multimilionàries, governa el món amb formes cada vegada més feudals. Dràcula viu, tot i que la joventut més preparada de la història no hagi llegit la novel·la i no se n’adoni.