Un divertiment victorià

Quan Alícia cau pel cau del conill, arriba a una gran sala on troba una taula amb un potet a sobre que diu «beu-me». ¿Era verí, potser? La criatura deixa enrere la por i es beu el líquid, que té un gust deliciós de barreja de «pastís de cireres, flam, pinya, gall dindi rostit, caramel i torrades calentes amb mantega» (els anglesos són una mica especials menjant). Immediatament, segonsLewis Carroll, es produeix el sortilegi: la nena encongeix fins arribar a l’estatura adequada per traspassar la porta diminuta que la conduirà al jardí de les meravelles.Doncs bé, una cosa semblant li passa al respectable que acudeix a veure ‘Victorian boxes’: sense saber molt bé com, la funció el transforma predisposant-lo a tornar a l’edat de la innocència i a una època enigmàtica, l’Anglaterra del segle XIX, que continua fascinant a molts creadors.

Tot just entrar, el públic troba la sala a les fosques, només il·luminada per canelobres, i un servei de te amb pastes, en tasses d’autèntica porcellana anglesa, sobre unes estovalles brodades. «Menja’m», «beu-me», conviden els cartellets. Ningú acudeix a rebre. I l’espectador, una mica cohibit al principi, a veure-les venir, degusta la infusió mentre llegeix un sobre amb instruccions. El xou conté aspectes del tan de moda ‘escape room’ –però res de sofriment ni de seguir ordres com un xaiet– i també del teatre d’ombres, però no és cap de les dues coses. Si de cas,un divertiment poèticamb una posada en escena sorprenent i una estructura entorn de 13 capsetes o diorames, petits teatrets meravellosament construïts a propòsit per a l’espectacle.

«¿On?», es preguntaran. Victorian Boxes es representa a l’estudi de l’artista que l’ha inventat,Pere Cabaret,il·lustrador, pintor, escenògraf, home de teatre, pianista i professor especialitzat en estimular la creativitat de nens i adolescents, un professional que ha participat en mostres com el Festival Terrassa Noves Tendències. Per les seves característiques i elreduït nombre d’espectadors (un màxim de vuit), les funcions s’han de concertar ambreserva prèvia(www.perecabaret.com), tot i que l’artífex també pot agafar els estris i traslladar-se on el convidin, en un lloc recollit, com el menjador de casa. De fet, peces com aquestes, diguem-ne «espectacles de taula»,teatre de menjadoro de butxaca, s’han posat de moda a Nova York, Berlín o Londres, on funcionen molt bé de boca en boca. Petites joies, delicatessen. Secrets que fa goig compartir.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

L’espectacle juga amb la llum, les ombres i els quirats del silenci. ¡Tanta xerrameca vana, quin afartament! I així, enmig de la quietud, el so d’una clau donant corda al mecanisme d’una capseta de música recobra de sobte un sentit màgic. Brota el Clar de lluna, de Debussy. Una libèl·lula fa voltes sobre ella mateixa. En un visor estereoscòpic apareix alguna picardia picant, molt del gust victorià (compte, que l’espectacle no és per a nens). Són objectes que formen part de l’attrezzo i que han sigut rescatats de paradetes i mercats de categoria, com elMarché aux Pucesde París o elPortobello Roadde Londres.

De les 13 capsetes van sorgint picades d’ullet i personatges de l’època, ja siguin històrics o de ficció: la reina en personaVictòria, Peter Pani Campaneta, el barco del capità Garfi al País de Mai Més, el nen escura-xemeneies que va caure al riu o Arthur Conan Doylei la seva afició per les fades i les mèdiums. I, per descomptat, tota la cohortd’Alícia al país de les meravelles: el Barreter Boig, el Gat de Chesire i el Conill Blanc que tant s’assembla a David Cameron, el primer ministre que va tocar el dos de Brexitland amb pressa i xiulant. «¡Ah, per les meves orelles i bigotis, que tard se m’està fent!»