Dos homes i un destí

Per molt president dels Estats Units que un sigui, no pot estar per sobre de la llei. Així ho van deixar escrit a la seva Constitució els pares fundadors. I a partir d’aquesta premissa, tota la seva gestió queda supeditada a una permanent auditoria per evitar qualsevol abús de poder. Sigui per destituir ministres sense autorització del Congrés (Andrew Johnson, 1868), per espiar al partit rival (Richard Nixon, 1974), per utilitzar el despatx oficial per a relacions sexuals (Bill Clinton, 1998) o per fer xantatge a socis o aliats si no ajuden a desprestigiar un rival polític (Donald Trump, 2019). Però per damunt de tot, el que és imperdonable per als nord-americans ésenganyar durant les investigacions. Allà, la mentida està penada. I tots ells van mentir. Uns més que altres per fer-ho sota jurament, però els quatrevan caure en l’errorde pensar que laimpunitat personal estava coberta per la immunitat oficial.

De mentir,Donald John Trump(New York City, 14-6-1946) en sap molt. Les seves arts dialèctiques les il·lustra amb una mirada interessada, personal i intransferible de les coses, els fets i les persones. Observació que transforma en acció descarada, actitud desafiadora, indiferència perversa i displicència arrogant. És la basta adaptació de tot el pitjor que aprengués de petit albarri de Queens on va néixer i va viure. La diferència amb alguns dels seus veïns de llavors és que mentre l’actual president continua actuant amb la mateixa fanfarroneria adolescent, els seus companys, que també van prosperar, van poder fer-ho perquè van saber canviar cultivant-se. No és el cas del45è titular de la Casa Blanca, l’home que aquesta setmana ha aconseguit el dubtós honor de ser el quart president de la història processat per laCambra de Representants per abús de poder.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

La reacció immediata del sospitós va ser conforme amb la seva fanfarroneria habitual. En unmíting a Michigan va ironitzar sobre el fetmíting a Michigani va enardir les seves masses reduint el greu problema a anècdota. Va criticar personalment una congressista que va recolzar la petició de destitució, recentment vídua, desitjant que el seu marit sigui a l’infern i no al cel que, en el funeral institucional i davant el mateix president, ella va anhelar. El públic va aplaudir d’allò més. I amb això ja està tot dit. Ladivisió entre ciutadans nord-americansva en augment.

El cas del president Torra

La casualitat va voler que el mateix dia, i unes hores després,un altre president a l’altre costat de l’Atlàntic fos condemnat per un tribunal a un any i sis mesos d’inhabilitaciócondemnat per un tribunal a un any i sis mesos d’inhabilitacióper a qualsevol càrrec públic i a unasanció econòmica de 30.000 euros. Era el primer que s’enjudiciava durant l’exercici del seu càrrec. Conseqüència de no haver retirat a temps –tot i que ho va acabar fent– una pancarta en recolzament als presos del procés en què està instal·lat el seu país durant el període electoral de les eleccions generals d’abril del mateix any, contravenint la llei. En la seva intervenció posterior, Joaquim Torra Pla Joaquim Torra Pla(Blanes, 28-12-1962) va insistir en la llibertat d’expressió malgrat el debat jurídic sobre si aquest dret individual pot aplicar-se a un col·lectiu, sigui organisme o govern. És sabut, d’altra banda, que una part del seu Executiu va estar en contra de mantenir penjada la tela pel mateix dubte. En la seva al·locució institucional, l’advocat que el polític també és es va defensar acusant, i va oblidar que ell mateixs’havia autoinculpat en el judici: «Sí. Vaig desobeir», va clamar llavors. I tots van entendre que anhelava la palma del martiri. I es va reiterar en què els jutges l’estan sotmetent a un judici polític. A l’estil del que els senadors nord-americans sotmetranTrump. També aquí, com allà, la divisió social és evident.