Alba Flores: «M'agradaria ser més salvatge del que soc»

Ser descendent de la FaraonaFaraona –dona libèrrima, artista líquida, inventora del ‘crowfunding’– dificulta l’enlairament. No obstant, la seva neta Alba Flores (Madrid, 1986) ja ha entrat en òrbita. Tant en el terreny comercial –la seva poderosa interpretació de Nairobi de ‘La Casa de Papel’ l’ha convertit en universal–, com en l’alternatiu, apostant per la companyia Teatro del Barrio, ara de gira amb ‘La excepción y la regla’, de Bertold Brecht.

–Una Flores fent un Brecht. L’imaginari col·lectiu està a punt del curtcircuit.

–Això pressuposa un prejudici respecte als Flores i respecte a Brecht, ¿no li sembla?

–És cert. Corregeixi la simplicitat.

–A l’haver-hi una imatge –gairebé– mítica de la meva àvia i a l’estar els González-Flores exposats durant molt temps, hi ha un relat sobre la família que, vist de prop, no es correspon amb la realitat. Cada un hem seguit endavant amb les nostres vides, i el que li anava bé a un no li ha d’anar bé als altres.

–De nena volia construir ponts penjants.

–Però als 13 anys em vaig apuntar a l’Estudi Corazza d’interpretació. Arribar fins aquí és producte d’un cúmul de petites decisions i, també, de molt permís dels meus per ser jo.

–«Ets la salvatge que hi ha dins de tots nosaltres», ha dit la seva tia Lolita.

–¿Això ha dit? Doncs m’agradaria ser més salvatge del que soc.

 

 

–¿Més? Crema quan el seu Nairobi diu allò de: «Comença el matriarcat».

–Allà sí. Vaig proposar al director mirar a càmera mentre ho deia i va sortir bé. Però fora de càmera poques vegades miro així.

–¿Què remarquen els que la dirigeixen?

–A mi els afalacs em costen una mica. Però, així, en general, solen dir que vull anar al fons, que m’entrego. 

–¿El costat gitano limita?

–Hi ha molt antigitanisme, però per sobre hi ha la fòbia de classe, lamentablement. Hi ha gent que pot ser racista amb immigrants, però els seus herois són jugadors de futbol d’altres països. En el meu cas passa una cosa semblant. Com els agrada la sèrie, el que és gitano es desdibuixa. Això demostra que el racisme no té arguments.  

–És feminista, defensora dels drets LGTBI...

–I ecologista i vegetariana. Pertanyo a una generació que cada dia té més consciència social. I no tinc por de pronunciar-me. Crec que està havent un canvi de paradigma, i que la consigna de no posicionar-se per no perjudicar la teva carrera ja no serveix. Hi ha una onada de compromís perquè la societat ho necessita.

–¿Això no provoca debat familiar?

–¡I ara! A l’hora de comunicar, la meva família es caracteritza per no tenir pèls a la llengua. La meva àvia era molt lliure a l’hora de dir què pensava, ho són les meves ties i la meva cosina Elena [Furiase]. El diferent, potser, és que jo tinc la meva visió.

–¿Què creu que diria el seu pare si la veiés ara?

–És una pregunta que me la fan més des de fora que jo mateixa. Em sento amb la seva benedicció per fer la meva vida, i per equivocar-me també. 

–Es podria haver adormit sobre els llorers.

–No hauria pogut. L’altre dia vaig llegir una entrevista meva de fa anys en què em preguntaven un somni i jo vaig respondre: «M’agradaria formar part d’una companyia i fer teatre per a la gent». I ho he aconseguit. Darrere hi ha convivència, aprendre a organitzar-nos de la manera més horitzontal possible.

–¿La vida és una festa?

–És una contradicció. Però jo, Alba González Villa, soc ‘putonormal’. I també soc bona persona.

–«Íntegra», la defineix la seva mare, qui millor la coneix.

–Ho intento de veritat. Em costa acceptar coses per qüestions alimentàries o comercials.

–¿A ella què li deu?

–Mentre la relació amb la creativitat, que és una mica superinstintiva, ve més de la família paterna, ella m’ha donat molt al·licient perquè sentís curiositat per aprendre. Per mi, el més preuat. 

–Posi una mica més el zoom sobre vostè.

–Crec que em caracteritzen la serenitat, l’obertura als altres i les ganes de tocar una cosa profunda.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

–Res dolent, veig.

–Per a molta gent, aquesta definició és una murga, massa ‘hippy’, sona una mica com que t’adorms. Com a contrapunt, admeto ser bastant orgullosa.