Los del sud us matarem a tots

L’arqueologia vital és una cosa que només poden practicar els adults. Consisteix a desplaçar-se amb la memòria i sense frens cap al passat, fins que el dolor cervical et torna amb una fuetada al present dels combinats de paracetamol i ibuprofèn i potser un protector d’estómac. L’excursió es tanca quan, ja de tornada, s’afirma amb la suficiència de qui ha viscut altres temps que la joventut, el menjar, la música, el periodisme i el futbol ja no són el que eren. En realitat, l’únic que no ets el mateix ets tu. I per assegurar-te’n no és necessària tanta sofisticació. N’hi ha prou amb un mirall de cos sencer i el coratge per posar-te despullat davant seu. Aquesta i no cap altra és l’escena que va permetre sentir per primera vegada al món la frase «qualsevol temps passat va ser millor».

Els viatges llampec al passat surten de les estacions més inversemblants. La setmana passada vaig comprar un bitllet per fer-ne un amb origen als Jardinets de Gràcia. Em vaig creuar amb un amic de Palamós que no veia des de feia una eternitat i vam xerrar sobre tot i sobre res, és a dir, de futbol. Ell va recordar que per a l’equip del seu poble el desplaçament més temut era el que els portava a la Cava, perquè la llegenda assegurava que podien acabar, segons anés el partit, llançats de mala manera a l’Ebre o a qualsevol canal de reg perquè l’afició local es divertís. 

Jo vaig aprofitar, com faig sempre, per combatre la llegenda negra que ens acompanya alsconfederats catalans i deixar clar que el problema no és que els del sud siguem una miqueta més físics i sentimentals, sinó més aviat que els federats del nord són uns autèntics nyicris. Ho vam deixar en un empat a rialles després de constatar que hi va haver un temps en què el futbol no era concebible sense l’insult. Això sí, abans d’acomiadar-nos li vaig recomanar el llibre-profecia ‘Els del sud us matarem a tots’ de Valero Sanmartí. Si vostè viu més al nord de l’Hospitalet de l’Infant, també l’hauria de llegir. No digui després, quan una horda de gent que mengem arròs fins i tot per esmorzar ens abraonem a sobre de vostè per esquarterar-lo, que no estava avisat.

Profilàctic futbolístic

De tornada a l’ara, vaig confirmar que sí que és cert que les coses canvien i que el futbol, com la vida, ha decidit desplegar un gran condó al seu voltant per evitar el risc del que és real. El profilàctic futbolístic ja s’utilitza a l’edat més primerenca. En l’esport infantil, els àrbitres, una figura jeràrquica que no encaixa en el món assembleari que pretenem, han sigut substituïts pels tutors de joc. La classificació partint dels punts guanyats al camp, que pot frustrar els equips patata que acaben la temporada sense inaugurar ni tan sols el caseller, ja no és important i ha sigut substituïda pel succedani políticament correcte de la classificació per valors, que té en compte el comportament dels jugadors, l’entrenador i l’afició. També està mal vist guanyar per molts gols de diferència, no sigui cas que algú descobreixi que potser millor provar amb els escacs abans que amb la pilota i hagi d’anar al psicòleg per tota la vida per topar contra la realitat de la seva incompetència.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

Amb l’edat només fa falta canviar la mida del profilàctic. L’XXL és per al futbol professional i s’ha utilitzat per primera vegada amb la suspensió del Rayo-Albacete perquè els aficionats es van dedicar obsessivament a dir «puto nazi» al davanter de l’equip manxec Roman Zozúlia. El debat posterior s’ha centrat en la discussió sobre si l’ucraïnès és un fervorós patriota ucraïnès o, si al contrari, la seva trajectòria política justifica que se’l tracti com un ‘Hitlerboy’. En canvi, ningú ha dit ni mu sobre la pretensió que les grades d’un camp de futbol es converteixin en l’amfiteatre del Liceu o del Bolxoi, una cosa que comença a donar-se per feta.

El passat no és un exemple de res, però el sentit comú pot ser que sí que ho sigui. I aquest no para d’alertar sobre que malament que ens prova prendre’ns massa seriosament: a nosaltres mateixos, als nens, al futbol i també els insults que provinguin d’una grada.