Això no va de Pep Guardiola

Escriure de futbol quan no hi ha futbol és un excentricitat. Equivalent a presentar-se en banyador a un sopar de Cap d’Any, anar elegant al Parlament de Catalunya o afirmar amb naturalitat, sense afanyar-se a matisar, desmentir i demanar perdó, que els gèneres sí que existeixen i no són només construccions socials.

Per als periodistes anglesos la vida és més fàcil. Els aficionats d’aquest país sí que s’entretenen amb la pilota en el període que va de Nadal a Cap d’Any i veuen jugar els seus equips fins a tres jornades de la Premier aprofitant que la cristiandat no ortodoxa fa vacances. Però l’excepció anglesa, lluny de desmuntar la tesi de l’excentricisme, la confirma. Per força s’ha de tractar d’un país d’excèntrics, un lloc on el paper higiènic utilitzat per la Reina es comercialitza amb l’aval del segell reial com a garantia de qualitat i eficàcia. Obert el meló, i per si fos el cas que a partir d’ara vostè volgués posar el punt final a les seves més tiràniques necessitats amb la categoria i saber estar dels grans monarques,l’informaré que l’aposta segura és Andrex, que des de 1978 compta amb la distinció que l’acredita com a proveïdor habitual d’un producte tan preuat i necessari per als habitants de la Casa Reial britànica. Lamento no poder fer cap recomanació si el seu darrere, en canvi, és d’exigències i gustos més aviat republicans o anarquistes.

Però escriure de futbol anglès tampoc té gaire sentit; almenys aquesta temporada, amb el Liverpool havent guanyat la Lliga abans que arribi el gener. És més aviat una nosa. Perquè una vegada dit quel’equip de Jürgen Klopp és invencible, només quedaria afegir queel City de Guardiola ho ha deixat de ser. I com que a Barcelona, i a tot Espanya, es viu una postguerra que no acaba de cicatritzar entre els que pensem que el Pep és el millor entrenador del món i els que somien (pocs però sorollosos, com correspon als tristos i malhumorats) que un dia es descobreixi que en realitat només és un bluf, millor quedar-se al marge i provar amb alguna altra cosa. S’ha d’escapar sempre d’històries tan pesades. ¿Potser té sentit discutir que el sol surt al matí? Doncs el mateix amb els mèrits acreditats per Guardiola. Tema tancat. I si algú en discrepa, que vagi al Síndic de Greuges, que manté intacta la vocació de ficar-se en tots els embolics, siguin de la seva incumbència o no. De fet, hi ha rumors fiables que està preparant un informe aclaridor sobre la qüestió.

El posat de Neymar-Messi-Suárez

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

En el que sí que val la pena entretenir-se de l’actualitat futbolística és enla renovació de vots matrimonials de Luis Suárez i Sofía Balviamb motiu del seu 10è aniversari de parella feliçment casada. Aclarim que ens importa més aviat poc la fotografia de Neymar-Messi-Suárez per als nostàlgics del trident del passat. El que ens interessa de veritat és la importància que les supervedets han volgut donar a la primera meta volant de vida en comú a què hanarribat els enamorats contraents. Com que la vigília de cap d’any tot han de ser bons designis ens afegim a les felicitacions i, alhora, els donem ànims perquè puguin superar aquestes estadístiques que certifiquen que gairebé sis de cada 10 matrimonis acaben en divorci després d’una convivència que té una durada mitjana de 17 anys. ¡Visca l’amor!

Qui sap si la prescripció nupcial per part dels futbolistes no acaba invertint la tendència i tornem tots corrent als enllaços per tota la vida. Recordin, per exemple, que han sigut els jugadors els que han aconseguit,a base de convertir el seu cos en una tela per pintar, que avui no siguis ningú sense almenys un tatuatge que et distingeixi i acrediti que efectivament vius merescudament al segle XXI. Així que no seria estrany que d’aquí a un temps els vots renovats del nou blaugrana i la seva dona fossin vistos com l’admonició que va fer possible una nova edat d’or del matrimoni. Feliç 2020.