'The Witcher' és Elena Francis amb espasa

L’estrena de ‘The Witcher’, la mirada penetrant dels seus personatges en les parades del bus, ja que Netflix no ha reparat en despeses per publicitar-la, els comentaris elogiosos de diversos companys d’oficina sobre aquesta i, sobretot, l’enciclopèdic i vehement article que Ernest Alós li va dedicar el cap de setmana passat a aquesta sèrie m’han portat a buscar consol en el recopilatori dels articles que Woody Allen va publicar a ‘The New Yorker’ als anys 60 i que van ser empaquetats en format de llibre sota el títol ‘Cómo acabar de una vez por todas con la cultura’. Conserven tota la seva frescor, sigui dit de passada. Per alguna estranya sinapsi, el visionament de ‘The Witcher’ em va recordar un d’aquells articles, ‘¡Un poco más alto, por favor!’, dedicat a com acabar amb els espectacles de mim. Allen relatava allà la seva desesperació perquè era incapaç no només d’aplaudir com la resta del públic quan el mim sortia a escena, sinó ni tan sols de comprendre els moviments d’aquell tipus vestit de negre que, segons deia el programa de mà, anava a representar un dia de pícnic. A ell li va semblar que munyia una cabra o, en el millor dels casos, que enviava una de les seves sabates per correu a Pittsburgh.

‘The Witcher’ és, se suposa, l’enèsim intent de Netflix de tenir el seu propi ‘Joc de Trons’, una sèrie amb què fidelitzar durant diversos anys els subscriptors. El context és un món de bruixots, magues, elfs, humans i bèsties diverses creat per l’escriptor polonès Andrzej Sapkowski, al que li va tocar la loteria quan les seves aventures de Geralt de Rivia, el bruixot protagonista del llibre i la sèrie, van ser adaptats al món del videojoc. Se’n van vendre milions de còpies. S’haurà de suposar que algú a Netflix va veure tots els planetes en línia. Un, el dels fans del videojoc, diversos milions, pel que sembla. Un altre, més petit, el dels aficionats a la literatura fantàstica, això que a la llibreria Gigamesh anomenen amb gran humor «vici i subcultura». El tercer planeta en línia era el més interessant, el del buit que sembla que han deixat a HBO les peripècies delsTargaryen, Stark, Lannister i altres, milions d’orfes a la recerca d’una sèrie que sigui totèmica.

El temps ens ho dirà. Seguides les aventures de Geralt de Rivia durant diversos dies, amb la ment tan oberta com la d’Allen  davant un mim, vet aquí un imprudent pronòstic. Netflix va a la recerca del seu tron de ferro igual que els Estats Units porten des de 1975 a la recerca d’un altre Bobby Fischer que els torni al cim mundial dels escacs i, allà estan, a l’espera i sense nord. L’elecció deHenry Cavill per donar vida a Geralt de Rivia és desconcertant. Per un instant vaig creure, al tercer capítol, que enviava una bota per correu a Pittsburgh.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

L’escriptor Kurt Vonnegut, que en pau descansi, va brindar en una ocasió vuit consells per escriure un conte o novel·la d’èxit. Ell ho va fer diverses vegades. Són recomanacions perfectament vàlides també per a una sèrie. «Concedeixi al lector almenys un personatge que li importi». «Cada personatge ha de desitjar alguna cosa, encara que sigui un got d’aigua».  «Sigui sàdic. No importa com de dolços i innocents siguin els seus personatges principals, faci que els passin coses atroces, de manera que el lector sàpiga de què estan fets». «Cada oració ha de fer una d’aquestes dues coses o totes dues alhora: retratar un personatge o fer avançar l’acció». N’hi havia més. Però el primer de tots aquells consells era l’essencial. «Vostè farà ús del temps d’algú a qui no coneix, o sigui, que faci-ho de manera que no senti que el seu temps va ser malgastat». Doncs això.

La industrialització del fulletó

Vonnegut tenia gran sentit comú, tot i que potser no la raó. Les sèries, mira com són les coses, sembla que funcionen amb paràmetres diferents, fins i tot a costa de perdre el temps, per alguna cosa que Núria Garcia, excompanya de facultat de quan J.R. era el dolent per excel·lència de la tele i actualment investigadora de gèneres televisius, defineix com «la serialitat», és a dir, aquest impuls subconscient que els humans tenim per aferrar-nos a una cosa seriada en el més ampli dels conceptes, com els 15.693 versos de la ‘Ilíada’ a la Grècia clàssica, els fulletons d’Honoré de Balzac, Alexandre Dumas i Victor Hugo al segle XIX, la Lliga de Futbol Professional en el XX i encara, els sermons en la missa dominical des que l’Església va prendre el comandament de les vides alienes, les aventures de Tintín a ‘Le Petit Vingtième’ a la Bèlgica dels anys 30 o, si es desitja, fins i tot el consultori d’Elena Francis  entre 1947 i 1984. Les sèries produïdes per les plataformes digitals només són, que no és poc, la satisfacció industrialitzada d’aquesta estranya ànsia humana per viure la vida d’altres o, com a mínim, seguir amb curiositat les seves desaventures. Geralt de Rivia és, vist així, Elena Francis amb espasa. És un punt de vista. Temps hi haurà aquest 2020 d’endinsar-se en això.