Beethoveníssim

Un gegant. El millor compositor de tots els temps, entre els núvols de l’Olimp junt amb Bach i Mozart (i que es barallin entre ells per l’esglaó al podi). El temperamental Ludwig van Beethoven (1770-1827), la mirada de falcó i els cabells en ventada, tal com el va retratar el pintor Josef Karl Stieler, compleix 250 anys aquest 2020 acabat d’estrenar, i com que va néixer al desembre —el dia 17 va rebre les aigües baptismals a Bonn— s’acosta, doncs, un aniversari dilatadíssim a tot l’orbe, 12 mesos farcits de concerts, exposicions i conferències, un homenatge en suma a l’altura del seu talent i ambició. Pel que fa a la ciutat, l’oferta commemorativa no està gens, gens malament.

Com que és tan extensa, a fi d’evitar un avorriment en forma d’inventari, el ‘Pati de butaques’ prefereix circumscriure’s avui al plat principal, al filet i la guarnició, això és, la proposta atòmica del Palau de la Música: el cicle simfònic complet del geni en tan sols cinc dies de febrer, un xut diabòlic de vitalitat, a càrrec ni més ni menys que de sir John Eliot Gardiner en la direcció i el seu Orchestre Révolutionnaire et Romantique (ORR). 

Disfrutar de la integral de les nou simfonies, totes seguides i de la mà d’artífexs tan importants, suposa «un viatge del qual un en surt diferent, transformat», en paraules de Mercedes Conde Pons, directora artística adjunta del Palau des de l’agost passat. Entre la ‘Primera simfonia’, que el compositor va concloure el 1795, fins al compàs final de l’última, al·lega Conde, transcorren gairebé 30 anys que impliquen una revolució de la forma simfònica, tant en l’estil com en la manera d’instrumentar, i un arc dramàtic en la vida del personatge, que al final ja és completament sord. ¡Ah, Beethoven! El primer compositor que va aconseguir escapolir-se dels serveis de la cort, el Prometeu que va saber expressar en el seu pentagrama la joia de les masses que van assaltar la Bastilla, el geni que va obrir la porta al romanticisme, l’home que va voler parlar de l’ànima i tots els seus matisos, des de l’amor fins a la ràbia. Música despentinada per a una nova era.

Per reforçar el viatge que proposa el Palau, Mercedes Conde ha buscat un perquè per assistir a cada concert. Vegem-ho. Diumenge, 9 de febrer: el cicle s’obre amb la ‘Primera simfonia’, que permet conèixer el Beethoven més jove, encara influït per Haydn i Mozart. Dilluns, 10: el geni s’exalta amb la ‘Tercera’, l’‘Heroica’, la que va dedicar a Napoleó, tot i que després li va arrabassar l’honor a l’assabentar-se que s’havia autocoronat emperador de França. Dimarts, 11: la sessió inclou l’arxiconegut ‘Toc del destí’, ta-ta-ta-taaaa, ta-ta-ta-taaaa (sol, sol, sol, mi), de la ‘Cinquena simfonia’, un fragment superlatiu, perquè així, en efecte, amb aquesta rotunditat i urgència, solen trucar els fats a la porta (a Beethoven li van deixar una sordesa irremissible). El 12 de febrer, els músics es prendran un descans merescut.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

Seguim. ¿Una raó per no perdre’s el concert del dijous 13? Doncs la ‘Sisena’ o ‘Pastoral’, la que Wagner va qualificar d’«al·legoria de la dansa» pel domini de l’estructura rítmica. I el divendres 14, l’apoteosi, el ‘non plus ultra’ amb l’‘Oda a l’alegria’ de la ‘Novena simfonia’, l’himne a la humanitat, amb les veus del cor Monteverdi, el millor del món.

Es fa difícil albirar com un ésser humà va poder obrar aquest prodigi des de l’aïllament de la sordesa, component des de la memòria auditiva, sense cap més ajuda que les vibracions opaques d’un aparatós otòfon de coure col·locat sobre la tapa del piano. A Mozart semblava que les notes li plovien del cel; Beethoven, en canvi, les va haver de suar una a una. El seu coratge, el seu esforç en l’adversitat, constitueix un símbol i una banda sonora vivificant en temps difícils.