Melodia contra la polarització

El canvi de dígits que comporta el pas del 2019 al 2020 convida a aturar-nos, olorar les flors i fer balanç mirant de vaticinar què diantres pot passar a partir d’ara. Deixem enrere uns anys 10 en què la música ha fet un viatge curiós. Fa una dècada, el pop (i voltants) semblava abocat a un laberint de tendències que no es parlaven entre si i que resultaven incomprensibles per al perplex ciutadà mitjà, en costosa posició de pronunciar ni tan sols els noms de les etiquetes. Ara, en canvi, a mesura que els estils s’han subdividit i que de cada petita categoria han brollat noves escissions, en lloc de fer-se tot encara una mica més confús, el paisatge s’ha aclarit. ¿Què ha passat?

Venim d’un temps en què la música s’ha explicat a través d’etiquetes que cada vegada han filat més prim: white noise, UK garage, electroclash, dron metal, indietrònica, turbofolk... És veritat que s’ha de posar nom a les coses perquè existeixin, però també que un pot accedir a la música a través d’un altre llenguatge, de paraules que atenguin a estats d’ànim, a emocions o a derivades socials. Avui les plataformes de streaming ofereixen llistes de cançons per al dissabte al matí, per conduir al costat del mar o per compartir una barbacoa amb els amics. Sense complexos intel·lectuals, anant al gra: «Aquestes cançons serveixen per a això». I la xarxa fomenta la promiscuïtat, ja que saltar de la tendra balada folk a l’aquelarre metaler encaminat a fer-te esclatar el cap és cosa d’un parell de clics, amb la qual cosa ens queda un ús de la música més obert que mai.

Després del canvi de segle ja havien desfilat cap al cementiri els últims ismes capaços de definir una època (el grunge, el britpop, l’electrònica, el neo-postpunk), i ens disposàvem a caure de cap en un pou de músiques fragmentades i separades per murs així d’alts. Però ha sigut necessari que cada diminuta realitat es fes encara més microscòpica perquè, de sobte, la mirada guanyés perspectiva i recorregués per fi tot el camp visual. Del «ja no hi ha cap gènere que per si sol expliqui el nostre temps» hem passat al «ja no necessitem aferrar-nos a cap etiqueta per viure». Aquí, els festivals són l’aparador que d’una manera més clara ens explica on som, perquè ja ni tan sols fan servir les velles categories de mainstream i indie, de la mateixa manera que en altres temps es van diluir o van matisar les d’alta i baixa cultura.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

Després que el Primavera Sound encunyés l’any passat l’eslògan ‘The new normal’, esbós d’un nou cànon a partir de l’encreuament de gèneres (reggaeton inclòs), ara un altre macrofestival, el madrileny Mad Cool, mou peça amb un cartell que, del 8 a l’11 de juliol, combinarà l’estrella pop Taylor Swift (‘mainstream’ en tota regla) amb la trobadora de culte Angel Olsen, el cantant neosoul Khalid i els clàssics de l’indie-rock Pixies. Les velles fronteres, polvoritzades. Hi haurà també Billie Eilish, una figura que, com Rosalía, representa per si mateixa aquest canvi de fons. Ara hi ha artistes de multituds que arrisquen més que d’altres que s’envolten d’una aura alternativa, i creadors autogestionats que fan cançons pop canòniques i assolellades.

Potser la música, que tant va exaltar els ànims al segle XX, és l’últim refugi de les societats polaritzades: l’edat de les tribus urbanes cedeix pas al tall transversal, i l’eix comercial-alternatiu, una vella trinxera, perd interès en una audiència que es mou per altres cursos. Guanyen terreny la curiositat, la superació del prejudici, un vincle menys planificat amb cançons i artistes. ¡Doncs quin avorriment!, pensarà algú. ¿Què s’ha fet d’aquells entranyables odis atàvics entre estètiques enemigues, tan útils per reafirmar egos? Que no tingui por: el món li reserva, fora de la música, abundants escenaris on practicar-los.