Des de Rússia amb ardor

Als voltants de Iekaterinburg, en plens Urals, un monòlit situa la frontera inexistent entre Europa i Àsia. Un suposat punt de trobada de dos continents que es donen la mà al cor de Rússia. A pocs quilòmetres d’on va ser assassinat l’últim tsar i es mantenen els símbols soviètics, on l’espessor dels boscos iguala el paisatge i tot queda lluny. Allà va néixer Borís Ieltsin, l’home que va plantar cara a la ‘nomenklatura’, que va ser sotmès a tota mena d’amenaces i a una destitució a què va respondre envoltant amb tancs i atacant el Parlament gràcies al fervor que provocava el seu desafiament en uns ciutadans farts de tanta restricció. Els seus desitjos es van truncar a causa d’una profunda crisi econòmica fruit d’unes reformes que van castigar una població que no estava preparada per saltar sense xarxa del comunisme al capitalisme. Les privatitzacions es van confondre amb la corrupció, i el descontrol, amb la llibertat. Tant era el fervor consumista de Ieltsin que en el seu primer viatge als Estats Units va voler visitar un gran supermercat per conèixer l’opulència del rebost. I en una visita a Barcelona es va fer operar d’una hèrnia discal a costa del pressupost del programa televisiu que l’havia convidat. Mentrestant, i durant la recuperació, el seu equip buidava diàriament els mobles bar de les habitacions de l’hotel, on l’aroma d’alcohol es va convertir en l’ambientador de planta. Una dècada després, quan l’estadística li donava un paupèrrim 2% de popularitat, va dimitir. I en aquell moment va arribar Putin.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

Vladímir Vladimírovitx Putin (Leningrad, Unió Soviètica, 7 d’octubre de 1952) ha tingut la capacitat de saber ser al lloc adequat en el moment oportú. S’havia colat a les files del dissident Ieltsin i als dos anys ja era el seu primer ministre. Ho va fer després de dirigir l’agència hereva del KGB, a la qual ja havia pertangut com a agent destinat a Dresden (Alemanya Oriental) fins a la caiguda del mur de Berlín. El símbol del final d’una era el va enxampar cremant documents, dissimulant el seu interès per la cervesa, que l’havia fet engreixar-se 12 quilos en cinc anys, esborrant els seus antecedents com a espia en connivència amb la Stasi i emportant-se a Moscou la rentadora de l’apartament. El capitalisme que admirava el seu protector es va convertir en l’objectiu que marcaria la seva ruta cap a la cúspide. I aquesta setmana s’han complert 20 anys des que s’hi va instal·lar.

Com en el tango, 20 anys no són res, d’acord amb com valoren els russos el seu líder. En volen més i comencen a lamentar-se pel dia de la seva marxa d’aquí a quatre anys si, com ja va fer en el seu moment, no troba cap altra bretxa que li permeti burlar-se de les seves pròpies lleis i quedar-s’hi fins a l’embalsamament. I és que, lluny de les grans ciutats, on una tímida oposició clama en contra seu, Putin és altament valorat. Regala terres per ocupar i treballar àmplies zones despoblades, contesta en directe les preocupacions ciutadanes en un programa mensual de televisió, es recolza en l’Església ortodoxa, que el venera per haver-la tornat a la vida, i potencia l’orgull de ser rus independentment de la part del mapa en què s’ha nascut, els trets o l’enemistat anterior. Cas de Txetxènia, on la paradoxa fa que el voti el 90% de la població que va patir els bombardejos que ell mateix va ordenar durant la segona guerra d'aquesta república. Això ho compensa invertint en mesquites, gratacels i centres comercials. I ho ha aconseguit malgrat les dimensions del país. Els quilòmetres entre Sant Petersburg i Vladivostok equivalen als que hi ha entre Madrid i Los Angeles. Així doncs, com que per a ell la distància no és l’oblit, un se l’imagina controlant, de passada i sofisticadament, bona part del planeta.