Molt en sèrie
'Mesías', una sèrie increïble
Després de la mofa que va provocar el tràiler, toca ara un acte de contrició, perquè Netflix ha obrat el miracle que una sèrie de pa sucat amb oli sigui addictiva
zentauroepp51621539 messiah200106193912 /
Quan Netflix va posar en circulació el tràiler de ‘Mesías’, la mofa va ser la reacció fàcil. Les quatre pinzellades d’aquelles escenes entrellaçades esbossaven poc, però suficient, l’argument de la sèrie. Algú amb les barbes d’un Jesús, que els seus seguidors anomenen Al-Masih, o sigui, Mesías, obra el que semblen miracles en el que queda de Síria i, en un tres i no res, es planta als Estats Units, com se sap, país que prova de governar el món com els antics croats, perquè Déu està de part seva. És també el productor mundial més gran de telepredicadors. I és, a més, un país que detesta els ateus gairebé tant com els comunistes. Després els dono un parell de xifres que fan caure de cul. Total, que la CIA i l’FBI es posen les piles. Doncs bé, vistos penitentment els 10 capítols de la primera temporada toca fer un acte de contrició.
De ‘Mesías’ es pot dir que és increïble, tot i que no, és clar, en el sentit més elogiós de terme. La seva factura no és exquisida. D’acord. No té l’halo de ‘Succession’ o ‘Fleabag’, triomfadores dels Globus d’Or. D’acord. Però una vegada començada, té un inexplicable ‘no-sé-què’ que impedeix deixar de veure-la. És una cosa miraculosa.
Explica Javier Melero al seu llibre sobre el procés (una altra religió a la qual també tornarem després) que tots els trapezistes del món saben que el públic els veurà sobretot per si alguna cosa falla i cauen amb estrèpit. Pot ser que aquest sigui el ‘no-sé-què’ de ‘Mesías’, que desperta curiositat per conèixer el final de l’acrobàcia. Aquí res més s’explicarà sobre la trama. En realitat, ni tan sols es tindrà el coratge de recomanar la sèrie. Vostès mateixos. Al que convida ‘Mesías’ és a sospesar per segona vegada a ‘molt en sèrie’, aquesta secció pecadora, el paper de la religió a Netflix i en la resta d’esglésies de pagament, capaces de contradir fins i tot el savi, filòsof i poeta Ralph Waldo Emerson, que al seu segle XIX va afirmar que la religió d’una època era l’entreteniment literari de la següent. Ara, ni això, la religió del present pot ser, alhora, entreteniment seriòfil.
Abans, la religió d’una època era l’entreteniment de la següent. Ara, ni això
‘Mesías’, vista des d’una sofà de Barcelona, ciutat amb una certa tradició menjacapellans, és un divertiment singular, a distància sideral, sens dubte, de la gosadia d’‘American Gods’ i ‘Good Omens’ (totes dues a Amazon) i de la lisèrgia d’‘El joven Papa’, que torna aquest divendres a HBO amb nou títol, ‘El nuevo Papa’, i amb un tràiler de l’alçada d’un campanar, ni més ni menys que Jude Law, el pontífex de la primera temporada, en banyador i en una mena de ‘valhalla’ catòlic en el qual fins i tot la Mare de Déu es desmaia davant d’una bellesa així.
L’agent Eva Geller, de la CIA, interroga Al-Masih, com l’anomenen els seves fidels /
A l’altre costat de l’Atlàntic, als Estats Units, la digestió de ‘Mesías’ ha de ser indubtablement una altra. Fa menys d’un any, la prestigiosa empresa demoscòpica Gallup va sondejar les reticències dels votants de cara a les eleccions presidencials del novembre que ve. Un 96% dels enquestats van dir que, arribat el cas, podria votar un candidat negre. Que fos dona, un 94%. A un gai o lesbiana no tindrien objeccions a votar-lo un 76% dels votants. Si fos musulmà, un 66%. Només un socialista, segons l’enquesta, dona més esgarrifança que un ateu als nord-americans. Per a un 40% dels electors seria impossible acceptar-lo com a inquilí de la Casa Blanca. Els Estats Units són una teocràcia. Vuit legislacions estatals prohibeixen als ateus ocupar càrrecs públics. Vist des d’aquesta vora de l’oceà sembla inconcebible. Potser allà ‘Mesías’ passa inadvertida, perquè la realitat eclipsa la ficció.
Cada país s’excedeix amb el que li ve de gust. Què hi farem. Per aquí, com ha quedat sobreacreditat aquests dies, el que anima a la parròquia són les religions laiques, ja saben, l’Església dels Puigdemonistes del Primer d’Octubre, els Testimonis de la Constitució Espanyola i l’acabada de fundar Congregació de la Transsubstanciació de Pedro Sánchez, tots elles religions a la grenya, com correspon. Ja tarda Netflix a donar-li forma a un guió. Als Estats Units seria una sèrie increïble. Tan addictiva com ‘Mesías’ ho és aquí.
Joan Pau III contra Pius XIII, a HBO
Ho explica formidablement Emmanuel Carrère a ‘El Reino’, que els romans, tan exhaustius a documentar la seva època, amb prou feines van reparar en les aventures de Jesús. El més semblant que van tenir a Twitter va ser Plini el Jove, que nomenat governador de Bitínia va decidir investigar quines eren aquells deixebles de Christus de qui va sentir parlar. «Es reuneixen en secret i el cap de gabinet de Plini pensa que és per fer porcades». Aquest és l’esperit tuitaire. La decepció ve després, quan envia espia i, rere aquests menjars frugals i el cant d’himnes, «ningú es fica al llit amb ningú. Que el cristianisme hagués de proporcionar segles més tard tant joc narratiu era inimaginable. Aquest és un assoliment de l’Església. L’estrena de ‘El nuevo Papa’ n’és un exemple. Hi haurà qui cregui que és un excés. Del tràiler s’intueix el regnat simultani de dos papes, Jude Law com a Pius XIII i John Malkovich com a Joan Pau III. Res nou sota el sol. Si creuen que la sèrie d’HBO exagera, tinguin a la tauleta de nit ‘Los papas, una història,’ de John Julius Norwich, una meticulosa biografia sobre la vida, gairebé sempre molt poc santa, de tots els pontífexs de la història.
