Picasso a Consell de Cent

Sona el suro d’una ampolla de cava. Pop. Així, com amb una sordina, perquè el pati cultural no està per alegries, però la reobertura d’una galeria a Consell de Cent, epicentre de la pomada artística abans de la diàspora, constitueix almenys un motiu d’alegria. Parlem de la sala Joan Gaspar, que acaba de tornar al (gairebé) icònic carrer amb ni més ni menys que una exposició de Picasso, una trentena d’obres entre aiguaforts, litografies, gravats a punta seca, linòleums i alguna ceràmica.

El llinatge dels ‘gaspars’, com els va batejar Picasso, constitueix una de les grans dinasties de marxants que ha donat el país. Un dels hereus de l’estirp, Joan Gaspar Farreras (Barcelona, 1941), ha volgut celebrar la tornada al número 284 de Consell de Cent, en un magatzem situat just davant on era la galeria històrica, amb una mostra en homenatge al seu pare, Joan Gaspar Paronella, i a Jaume Sabartés, amic i secretari personal de Picasso. Tots dos van visitar el geni a Cannes el 1955, i d’aquella trobada va brollar una relació que va permetre bastantes exposicions de l’autor del Guernica a Barcelona, entre les quals una d’apoteòsica el novembre de 1960: va passar tanta gent per la Sala Gaspar que es va enfonsar el parquet i van haver de col·locar un parell de municipals a la porta per mantenir l’ordre. L’estret vincle amb el pintor permet ara aquesta mostra titulada a seques ‘Picasso’, que inclou tant obres invendibles, perquè com que pertanyen al fons de la galeria –alegra el cor per la seva frescor la litografia ‘Françoise [Gilot] aux cheveux ondulés’, de 1946–, com peces amb uns preus, diguem-ne, molt interessants per a les butxaques despreocupades.

Va ser el 1909 quan el patriarca de la saga, Joan Gaspar Xalabarder, va fundar la mítica Sala Gaspar, una aventura a la qual es va posar fi el 1996. A partir de llavors, la família dels ‘gaspars’ va continuar amb diversos projectes artístics i Joan Gaspar va obrir la galeria que porta el seu nom a la plaça de Letamendi i que ara ha tornat als orígens. El trasllat a Consell de Cent respon a la voluntat de retallar despeses i que s’animin les vendes en ple centre turístic, perquè el sector no està per celebrar –ni la crisi econòmica ni el procés hi han ajudat–, i cada galerista estira el carro com pot, en el cas de Gaspar amb la recerca de nous nínxols de mercat a l’Índia i Turquia.

Baixes i trasllats

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

Ai, Consell de Cent, qui t’ha vist i qui et veu. Tot i que el tram des de passeig de Gràcia fins a Balmes encara conserva un bon grapat de galeries prestigioses, un còctel letal que va començar a combinar-se fa uns vuit anys, ha acabat transformant la seva pell de forma radical: en síntesi, les botigues de roba han substituït les dels quadros. En el malefici es van confabular el sector del totxo i les seves conseqüències, la caiguda dels col·leccionistes, la pressió fiscal sobre aquests i la bogeria dels lloguers. Senda, per exemple, va haver de buscar un preu més assequible al carrer de Trafalgar, mentre que Carles Taché es va mudar al carrer de Mèxic (el local que anuncia ara l’obertura d’un Ametller: bròquil, enciam de proximitat i tal). Enmig de la desbandada, altres sales van tancar les portes definitivament, com la René Metras. I fins i tot la discoteca Trauma, temple dels carrosses dels vuitanta, va tocar el dos a la Vila Olímpica (en aquest cas, el motiu és un altre).

També la galeria Joan Prats, situada a la rambla Catalunya, tocant amb Consell de Cent, va haver de marxar el 2014 després que els apugessin el lloguer gairebé 10 vegades, i des d’aleshores diverses botigues de roba s’han anat succeint al local, dissenyat per l’arquitecte Josep Lluís Sert. Per cert, l’ànima d’aquesta galeria, Joan de Muga, va morir el primer dia de l’any. Tot i que ja no estava en actiu, la seva desaparició suposa una gran pèrdua per a la memòria artística de la ciutat.