Desapareix perquè parlin de tu

Com som en l’era de la urgència i de l’atordiment, una manera de fer-se notar és anar-se’n a l’altre extrem: l’alentiment, la pausa dramàtica, el silenci. A la música, ara mana el degoteig constant de novetats, cançons que després s’agrupen en àlbums (o no), però allà qui més crida l’atenció és qui es pot permetre callar sense avisar. L’aturada en sec, i que el món es pregunti indignat per què t’has esfumat, i que els fans s’estirin dels cabells maleint la teva ombra. Mentrestant, l’artista es delecta observant amb un binocle des del seu resort a l’oceà Índic l’enrenou que ha armat l’enèsim retard de la seva nova obra mestra.

L’única pega és que aquest mètode només està a l’abast dels titans del mercat musical, com Rihanna, una cantant que ens va acostumar al règim d’un nou disc cada any fins que, una vegada convertida en estrella, va procedir a dictar ella les normes i a establir els terminis. El seu últim disc, ‘Anti’, va sortir fa quatre anys, i el senzill més recent, ‘Lemon’, ja en té més de dos. Des d’aleshores, els mitjans especulem cada principi de temporada amb la imminent aparició del treball en qüestió. Plou sobre mullat. L’artista s’ho pren a broma i es burla de tots nosaltres: fa uns dies, compartia a Instagram una foto d’un gosset ballant i un missatge que deia: «Aquí estic jo escoltant el meu novè àlbum i negant-me a publicar-lo». Rihanna va llançar al seu dia Anti sense avisar, per tant, és previsible que ho torni a fer una altra vegada.

View this post on Instagram

A post shared by badgalriri (@badgalriri)

Una altra figura desapareguda que té els seus admiradors menjant-se les ungles és Adele, l’últim senyal discogràfic de la qual es remunta al novembre del 2015, quan va veure la llum el seu tercer àlbum, 25. La britànica coincideix amb l’estrella de Barbados en el seu sentit de l’humor i en el seu gust per vacil·lar als seus turmentats fans: fa uns mesos va anunciar, també a Instagram, que el nou treball, suposadament titulat ‘30’ en al·lusió a l’edat en què va compondre les cançons, «serà un disc de drum’n’bass», gènere electrònic molt improbable tractant-se de l’autora de balades sentides com ‘Hello’. Els seus col·legues de gremi hi suquen pa: «Titularé el meu pròxim àlbum ‘ADELE’», es petava de riure setmanes enrere Lady Gaga a Twitter. Una altra que tal: el relleu de ‘Joanne’ (2016) és un altre artefacte que es va ajornant d’un semestre a altre, de manera que es continua parlant de l’artista tot i que no subministri cançons noves.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

Als anys 60, era corrent que els grups pop, com els Beatles o els Beach Boys, publiquessin dos àlbums a l’any. Tremenda productivitat, i no de foteses precisament, que vista amb la distància sembla d’un altre món. Als 70, la cadència va derivar al disc anual, i a poc a poc els gegants del rock van començar a permetre’s pauses de dos, tres o quatre anys, molt segurs que els seus súbdits continuarien esperant el retorn dels déus. Ara, la regla és que no hi ha regles: un cantant d’èxit pot optar per mantenir la tensió de la seva gent amb un degoteig de novetats i un altre aconseguir el mateix efecte fent al contrari, jugant amb les xarxes, la publicitat i les xafarderies, i fabricant suspens. Sent notícia no per publicar un àlbum, sinó per no fer-ho. Així serà amb Rihanna i Adele el 2020, amb disc o sense.

Però són una mica ridículs els episodis d’angoixa col·lectiva pel retard d’un llançament. Mireu, no és la fi del món. L’artista no és responsable de l’equilibri emocional de tots els seus admiradors, i el contracte amb el públic és obra a obra, sense hipoteques vitalícies. Quan es consuma el prodigi i tenim una genialitat entre les mans ja no importa el temps que s’hi hagi invertit: el diàleg és a una altra escala, amb la història, amb l’emoció i la transcendència, un vocabulari en què no hi ha gaire espai per a la petita urgència del fan que vol la seva joguina i la vol ja.