Història d'una ambició

El despatx era funcional. Buit, antic, interior, una mica lúgubre. Desgastat i amb poc atractiu. Taula gran de fusta fosca a conjunt amb la llibreria situada darrere d’una butaca adequada al càrrec. Ni un llibre ni una fotografia. Res que recordés ningú dels qui el van ocupar anteriorment, i sense temps perquè el nouvingut hi hagués pogut dipositar les seves pròpies referències. Ni tan sols un trasto inútil però nostàlgic. A un costat, un parell de sofàs poc sumptuosos formant angle i amb una tauleta de centre que dissenyava un segon espai al mateix habitacle. Davant, i al racó, una planta alta, cuidada, que donava a l’estança la poca vida que tenia. Testimoni mut de ves a saber quantes confidències, conspiracions, secrets, tàctiques, estratègies, alegries, traïcions i decepcions. Tot el que implica la política en la seva força i en la seva flaquesa. Tot el que viu i mor en l’activitat del líder d’un partit.

Pedro Sánchez Pérez-Castejón (Madrid, 29-2-1972) feia pocs dies que havia sigut elegit per primera vegada secretari general del PSOE. Amb la cordialitat de qui encara se sent sorprès i la prudència de qui ja sent el pes de la responsabilitat, desplegava el somriure inclinant el tors per reduir el seu metre noranta i acostar-se a la modesta alçada de l’interlocutor. «Estic convençut que puc ser president del Govern», va deixar anar d’entrada, iniciant la seva descripció del moment polític, la situació de la seva formació i les seves pròpies possibilitats. Les dificultats eren tantes que el seu convidat va dissimular la perplexitat mentre dubtava de si era davant d’un d’ingenu o un fanfarró. Pel poc que l’havia tractat no el tenia per l’un ni per l’altre. El temps l’hi va certificar. I amb el seu pas, altres trobades lluny dels focus, l’oficialitat i el país.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

Mentrestant, el viacrucis forçat pels seus, que, com és sabut, són els únics enemics d’un polític. Els altres són rivals que s’ha d’intentar batre amb el coure de la raó i la força de la ideologia. La família partidista és una altra cosa. Més subtil, més nociva, més perversa. Així l’hi han demostrat encara ara, durant la negociació per a la investidura i el primer Govern de coalició de la història recent d’Espanya. I d’esquerres, per acabar-ho d’adobar. I amb el recolzament d’independentistes catalans i bascos violents per als qui no hi ha ni perdó ni redempció. Ho han fet mostrant les formes dels gerros xinesos que mantenen marcides les roses vermelles de la seva joventut. No és estrany que el renovat president del Govern d’Espanya hagi decidit que tals ornaments no caben en aquell despatx històric. Els ha patit tant que es va repensar molt profundament el seu compromís públic, davant de Jordi Évole, de tornar a les carreteres d’un país que havia canviat de color a mesura que el socialisme canviava de rostre. La distància hi va ajudar. I aquí el tenim.

El 1979, Gregorio Morán va publicar la primera biografia d’Adolfo Suárez. La va titular ‘Historia de una ambición’. Va ser un ‘best-seller’ perquè aquest país encara no estava acostumat a l’ús del bisturí per disseccionar la carn del nou poder i menys encara que li diguessin tan aviat que la transició havia sigut el resultat d’una sèrie d’atzars. Pedro Sánchez va preferir avançar-se i facilitar ell mateix la redacció del seu ‘Manual de resistencia’, llibre en què reivindicava la primera moció de censura que va triomfar a Espanya i gràcies a la qual va aconseguir formar Govern per primera vegada. No tenen res a veure ni els textos ni les intencions. Tret que el renovat titular de la Moncloa sap que ha d’impulsar, dins i fora de casa seva, una nova transició. I que, sent igual de difícil, no pot ser fortuïta. Una altra ambició. Aquesta, col·lectiva.