Els xeics també es toquen

He pogut treure el nas amb invitació a una conversa de dones en un grup de WhatsApp. Més que una invitació se’m va comminar a fer-ho després d’afirmar prèviament, amb l’autoritat i ignorància amb què ens autoinvestim els envanits i setciències, que la febre dels estimuladors de clítoris havia de ser per força una altra exageració col·lectiva multiplicada pels mitjans de comunicació. Els missatges que vaig poder llegir van despullar la meva ignorància. Allà estaven les senyores discutint amb vehemència sobre avantatges i inconvenients, velocitats i preus dels infinits models amb què donar-se una ràpida, autàrquica i higiènica alegria. També vaig descobrir que l’última victòria de l’individualisme ve amb bateria integrada i carregador USB. Billy Idol ja va profetitzar el veritable desig de la humanitat sencera: «dancing with myself».

Llàstima que no sigui possible l’alegria sense tatxa. La naturalitat i l’entusiasme amb què es viu l’entronització de l’onanisme mecànic no ha servit perquè Víctor Sánchez del Amo conservés el seu lloc de treball com a entrenador del Màlaga després que uns xantatgistes fessin públic un vídeo en què l’home, sense més ajuda que les seves pròpies mans, es feia un petit i senzill homenatge mirant a càmera.

De Freud a Rousseau

Pot ser que el propietari de l’equip andalús, el xeic Abdullah Al-Thani, sigui un lector voraç i entre els seus textos de capçalera estigui ‘La moral sexual y la nerviosidad moderna’ de Sigmund Freud, on es dona per fet que la masturbació perverteix el caràcter dels individus, ja que els acostuma a intentar assolir finalitats importants sense cap esforç. I és clar, diguin-me vostès, ¿quins resultats pot assolir un entrenador de futbol sense esforços? Potser està també familiaritzat amb Jean-Jacques Rousseau, el ginebrí que abandonava els seus fills però que pretenia ensenyar al món com s’havien d’educar els nens, que veia en la masturbació la rutina més fatal a què un home –al segle XVIII les dones es masturbaven en silenci– podia estar subjecte. 

Tot i que també pot ser que Al-Thani no hagi llegit en la seva vida una sola línia sobre res en absolut i únicament hagi considerat que el vídeo de Sánchez del Amo li brindava l’excusa per treure-se’l de sobre, que ja en tenia ganes per altres motius, apel·lant a una suposada immoralitat que l’inhabilita per dirigir l’equip de futbol del qual és propietari.

Recolzament sense fissures

Amb el que Al-Thani no comptava és que per aquests verals ja ningú es creu que un hagi de quedar-se cec per alegrar-se els dies a la seva manera. Al recolzament sense fissures de la seva dona, va seguir el de la Federació Espanyola de Futbol, que fins i tot li ha ofert feina, el d’altres tècnics i el dels mateixos aficionats del Màlaga, que van convocar una manifestació per posar-se al costat del que fins ara era el seu tècnic i deixar clar que els únics culpables d’alguna cosa són els xantatgistes que l’extorsionaven amenaçant-lo de fer públic el vídeo que finalment ha vist la llum si no s’avenia a pagar el que li exigien.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

Com el futbol ho engrandeix tot, el bo i el dolent, és d’agrair que en aquest cas s’hagi decantat, gairebé sense fissures, per tirar un vel respecte a Sánchez del Amo i que de forma unànime l’exigència s’hagi centrat a instar les autoritats policials i judicials a fer el possible perquè el pes de la llei caigui sobre els qui han violat la seva intimitat. 

És cert que ha perdut la feina –no li sortirà barat l’acomiadament al xeic ja que no existeix causa objectiva–, però ha guanyat la batalla de l’opinió pública que, lluny d’assenyalar-lo com una bèstia rara, ha decidit que no és més que un dels nostres, això és, un senyor que en privat es distreu fent el que li dona la gana. El futbol ha vingut a dir que, amb càmeres o sense, aquí tots –i totes– som Sánchez del Amo. Sí, sí, també el xeic Al-Thani, tot i que ho negui. Qui estigui lliure de pecat...