Un novel·lista bloquejat en escena

A ningú li importa un rave, tant li fa si naps o cols, que un autor acabi o no la seva novel·la. Les aspes del món continuaran movent-se amb el llibre o sense però, tot i així, el bloqueig creatiu, la paràlisi de l’escriptura, de vegades pot derivar en un esclat de lucidesa. M’explico millor: Eduard Márquez, un novel·lista bloquejat (o això diu ell), pujarà a l’escenari del Teatre Romea dilluns que ve, 20 de gener, per explicar davant el públic, sense embuts, per què la seva novel·la no avança, dient de passada algunes veritats sobre el que va passar en aquesta ciutat durant la Transició. ‘One man show’ i només un dia a la cartellera; o sigui, dilluns o res. La funció és gratuïta mitjançant reserva prèvia.

Va ser fa cinc anys quan Márquez, escriptor de trajectòria i professor a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, va decidir embarcar-se en el megaprojecte de novel·lar la Barcelona dels 70, la forquilla que inclou des de l’assalt al rectorat de la Universitat de Barcelona, el 17 de gener de 1969 –un grup d’estudiants va llançar el bust de Franco per la finestra– fins a l’arribada al poder de Jordi Pujol, en les autonòmiques de 1980. ¡Quina feina! Una feinada de picapedrer. La paciència de reconstruir Notre-Dame amb escuradents i goma d’enganxar Imedio. Una empresa digna d’un Dickens ben musculat.

La dècada prodigiosa dels 70

Precisament, Márquez encapçala la novel·la que porta entre mans amb una cita de l’escriptor anglès, en concret l’arrencada d’‘Una història de dues ciutats’: «[...] era l’època de la llum, era l’època de les tenebres, era la primavera de l’esperança, era l’hivern de la desesperació, ho teníem tot, no teníem res». Perquè, en efecte, així era Barcelona durant la dècada prodigiosa dels 70, un formiguer coral de somnis individuals i aspiracions col·lectives. Les vagues obreres; la baralla als barris per aconseguir un ambulatori; l’execució de Puig Antich; els drets dels homosexuals, amb Ocaña i Nazario a la Rambla; la Nova Cançó i les nits a Canet; les ‘manis’ del ‘jo també sóc adúltera’; els estralls de la droga; la ultradreta fent de les seves... Sí, Eduard Márquez ha conegut el millor de cada casa.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

Centenars d’entrevistes, centenars d’assajos llegits sobre la matèria, dies i dies a arxius i hemeroteques –piles de documentació devoren els prestatges i el terra del seu estudi–, un esforç enorme durant un lustre i, no obstant, el llibre continua encallat en un atzucac. Un bon dia, prenent un cafè, mentre li explicava les seves penes al director de la Fundació Romea, es va encendre la flama d’una possibilitat: «¿I si ho expliques?, ¿per què no comparteixes el teu procés amb el públic?», li va proposar Fèlix Riera. Així va néixer l’acció artística de dilluns, que es titula ‘Potser (o sobre el bloqueig d’una novel·la)’. ¿Podrà la ‘performance’ desencallar l’assumpte? Tal vegada, potser.

Però, atenció, ¿es tracta d’un monòleg onanista? ¿O és la jeremiada d’un escriptor rondinaire que no pot escriure? Doncs, no. Sembla que Márquez pretén reivindicar la dignitat del treball ben fet. Problemes tècnics a banda –l’escriptura té molt de fusteria, de tall i confecció sistema Martí–, el que tenalla l’escriptor és un dilema d’índole emocional amb calat ètic. ¿Com pair la marabunta que li ha caigut a sobre? Se sent dipositari d’un munt de vides, les de les persones que li han confessat les seves vivències més íntimes durant aquells anys. ¿I fins a quin punt és legítim ficcionalitzar amb aquest regal? «No vull vendre croissants dolents, i de vegades el rigor professional et porta al silenci», diu Márquez. Doncs d’això va el tema, de rebosteria fina, de fermentació lenta i massa mare, de reflexionar, a més, sobre una època de la qual es va girar full massa aviat. La pàgina del desencant o de l’acomodament.