'L'armata brancaleone' blaugrana

Avui escric articles, fins i tot alguns amb certa gràcia, i demà em nomenen secretari general de l’ONU. Diumenge esmorzo amb mi mateix i dilluns Halley Berry prepara cafè per a dos. Al matí no em cap res que no sigui XXL i a la tarda camino ja embotit en una L de tall ‘slim’. Nova feina, nova companyia i nou cos. 'Yes, we can! Impossible is nothing!' No serem menys que Quique Setién. Si el nou entrenador barcelonista ha passat del bucòlic i serè pasturar de les vaques càntabres a dirigir el campió de Lliga, els altres no serem menys en les nostres ambicions secretes. Animi’s també vostè a creure en el poder disruptiu de l’atzar i la carambola. La carmanyola que s’ha emportat a la feina serà un restaurant de tres estrelles Michelin quan arribi el migdia. A més, algú que no serà vostè pagarà el compte.

Celebrem amb magnificència la història de Quique Setién, protagonista d’una nova versió futbolística, i menys dramàtica, de '¡Que bonic que és viure!' ¡No hi ha motiu per amagar que ens perd el sentimentalisme! Un home ja allunyat de l’emoció dels estadis accepta amb resignació que la seva contribució al món del futbol va tocar sostre en el passat. Amb la saviesa que donen els anys viu estoicament el pas dels dies en companyia de remugants, paisans i un gran televisor en el qual disfrutar dels partits i els equips que entrenen els altres. Fins que una trucada del Barça el teletransporta al cim per, aquesta vegada sí, donar-li l’oportunitat de guanyar-se una ressenya de més de 10 paraules a la gran enciclopèdia del futbol. Conte contat.

El somriure de Valverde

També hem d’estar contents per Ernesto Valverde, a qui per fi hem vist riure després de firmar la liquidació; es confirma d’aquesta manera que el seu restrenyiment facial era temporal i que les seves mandíbules continuen sent batents. El somriure recuperat de Valverde és el del Hòbbit Samsagaz tornant a la Comarca per beure’s unes pintes després del llarg viatge a Mordor acompanyant el pesat de Frodo.

Fins aquí els motius d’alegria, per a totes les altres coses, la disbauxa. Albert Guasch i Emilio Pérez de Rozas han esmicolat en un article majestuós la intrahistòria del canvi d’entrenador blaugrana. Ara sabem el que només intuíem. El Barça pren les decisions com el mico de Wall Street, un primat que en la dècada dels 70 tirava dards aleatòriament per seleccionar quines accions s’havien de comprar per treure el rendiment més gran possible a una cartera d’inversió. El mico i els seus dards competien amb saberuts analistes borsaris que estudiaven a fons tots els detalls del mercat per prendre les seves decisions. El mico va guanyar de xamba alguna vegada. A això semblen aferrar-se els directius del Barça a l’hora de gestionar el canvi de míster: si surt amb barba Sant Antoni i si, no la Immaculada Concepció.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

El 1966 es va estrenar a Itàlia la pel·lícula ‘L’armata Brancaleone’(L’armada Brancaleone), protagonitzada per Vittorio Gassman. El desenraonat guió dibuixa una història en la qual una colla de ganduls es posa al servei del noble vingut a menys Brancaleone da Norcia en les penes que ha d’afrontar en la reclamació d’una herència.

El film, ara ja prehistòric, resisteix per hilarant. Però el seu lloc en l’imaginari transalpí el va guanyar deixant empremta en l’idioma italià, popularitzant l’expressió armata brancaleone, que fins i tot figura en alguns diccionaris. Serveix per designar un grup buf, mal organitzat i amb les idees poc o gens clares sobre el que s’ha de fer i que, per tant, està condemnat a protagonitzar una astracanada després d’una altra en un esperpèntic ridícul sense fi. Som a Barcelona, però en temps de globalització és lícit treure profit del que han inventat d’altres. I no hi ha millor manera de definir la gestió del canvi d’entrenador del Barça com una veritable obra d’art, pròpia, això sí, d’una catalaníssima armata brancaleone.