Un hilarant sac de puces

Tot i que es fa estrany entrar a un cine per veure teatre del bo, els avenços tecnològics afavoreixen aquesta mena de trucs. ¿Qui es pot permetre, així com així, una escapada a Londres per asseure’s en una butaca del West End? Ningú. O molt pocs. O rares vegades. Doncs resulta que ara porten les produccions a casa, com la pizza barbacoa, sense necessitat d’escurar encara més el moneder ni suportar les males passades de Vueling al Prat. Si els ve de gust l’excursió virtual, atenció, redoble de tambors, perquè la cita és per a aquest mateix dijous: en passis a les vuit de la tarda i a un quart d’onze de la nit, els cines Icaria i Comèdia projecten en pantalla gran ‘Fleabag’, el monòleg teatral del qual va néixer la sèrie homònima. Una peça hilarant, amb el segell del Royal National Theatre, la companyia de teatre nacional anglesa.

¿Per què anar a veure ‘Fleabag’? Doncs per militància, perquè sembla un miracle que sobrevisquin les sales de cine, sobretot el diamant del Comèdia, un ‘Koh-i-Noor’ situat al cobejat encreuament entre el passeig de Gràcia i la Gran Via, en ple centre del Monopoly barceloní. També per refrescar l’orella amb una mica del ‘queen’s english’, aquest accent anglès tan peculiar que denota les millors escoles de pagament –la sessió s’emetrà en versió original amb subtítols– i sobretot pel sentit de l’humor de la protagonista, irònic i corrosiu com el salfumant, un personatge que deixa anar frases com aquestes: «Crec que no seria tan feminista si tingués les tetes més grans». Clatellada.

Escrita i interpretada per l’actriu i guionista britànica Phoebe Waller-Bridge, la sèrie, la seva segona temporada, va donar la campanada en la 71a edició dels Emmys, al setembre, on es va emportar diversos guardons, entre ells el premi a la millor comèdia i a la millor actriu. Fleabag, que en una traducció precipitada significaria ‘sac de puces’ o ‘bossa de merda’ o ‘captaire’, és el malnom d’una noia soltera que sobreviu a Londres com pot regentant una cafeteria anomenada Guinea Pig (conillet d’Índies) –¿qui entraria en un lloc així?–, una ruïna de local on els clients recarreguen el mòbil a l’endoll sense gastar-se un penic en consumicions. Es tracta d’una noia d’uns trenta anys llargaruda, sense filtres emocionals, narcisista, atractiva però sense destacar, amb tendència a ficar la pota, amb un pare fred, una madrastra més falsa que un euro de fusta i una germana estirada i ‘pija’. La vida no li va gaire bé, no.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

A Fleabag li encanta el sexe, i no té cap pudor a explicar els seus desitjos i fantasies a un capellà. La sèrie, estrenada a la BBC l’estiu del 2016 i difosa després per la plataforma Amazon Prime Video, arrenca amb una escena memorable: mentre el nòvio dorm com un talòs a un costat del llit, la protagonista es masturba veient al portàtil un vídeo d’Obama, un discurs, sense que a l’espectador li quedi molt clar si li agrada l’expresident o bé les seves idees sobre l’Estat del benestar. Es parla de tampons, de consoladors, de menopausa, de sòl pelvià i bisexualitat sense embuts, sense filtres. Som al terreny confessional de Bridget Jones, en efecte, però aquesta és més llesta, més profunda, més perversa, i el seu objectiu vital no passa per pujar a l’altar amb Colin Firth. En el fons, està parlant de solitud, de vides disfuncionals a la gran ciutat.

‘Fleabag’ ha fet un viatge inconcebible. D’un monòleg de teatre ‘fringe’ a Edimburg s’ha convertit en un fenomen cultural a escala planetària. En la versió que es projecta, representada al West End durant dues temporades, sota la direcció de Vicky Jones, la càmera no és estàtica, sinó que s’acosta a l’actriu en primeríssims primers plans i es mou per l’escenari. Una de les seves millors cartes és la complicitat amb l’espectador, de parlar directament, això que anomenen la ruptura de la quarta paret. O sigui, com a Londres, però a la cantonada.