La Paloma resisteix als 'discjòqueis'

Com que cada vegada que un local històric baixa la persiana li donem tractament de tragèdia grega, perquè som uns sentimentals –sense preguntar-nos quant de temps feia que no hi posàvem els peus–, potser és just celebrar les flamants obertures i els renaixements. Les bones notícies haurien de tenir més prestigi, però és possible que estiguem davant d’una batalla perduda. I bé, tot apunta que, ara sí, aviat tornarà a la vida La Paloma, la més que centenària sala del carrer del Tigre, que es disposa a deixar enrere 13 anys de tancament (anunciat el seu dia com a «temporal») i a injectar una mica d’acció a la nit barcelonina, que bona falta li fa.

Aquestes setmanes La Paloma ultima detalls per poder tornar a obrir les portes, en aquest primer trimestre de l’any, al miler de clients a qui podrà donar empara en cada sessió. Com que han sigut diverses les falses alarmes en els últims quatre anys, la direcció s’absté de marcar una data precisa per la reobertura; si bé, Mercè March, l’hereva d’aquesta empresa familiar, deixa caure, creuant els dits, que les dates de Carnaval serien molt simpàtiques. No només està a punt la sala, amb els seus relleus daurats i la seva tapisseria vermella,, tot restaurat, sinó que està en marxa la recuperació de l’orquestra de ball, en connivència amb el veí Taller de Músics. «Sí, una orquestra, com vam tenir sempre», recorda la senyora March.

La història

Aquesta sala, que va obrir l’any 1903 l’associació La Camelia Blanca les ha vist de tots colors: guerres, epidèmies, fams, i el que és pitjor, la invasió dels discjòqueis, enemic amb el qual es va haver d’aliar en un temps, els anys 90, en què semblava que la música electrònica acabaria amb la música tal com l’havíem conegut. Recordem que hi havia una època, i no fa tant, que els músics professionals van clamar contra l’auge dels sons pregravats i els discjòqueis, associats a les set plagues. Però La Paloma va llegir bé els temps i va combinar les actuacions en viu amb les noves tendències, col·locant els ‘dj’ Professor Angel Dust i el seu germà, Diego de Lippo, a càrrec de les nits ‘Bongo lounge’, pastura de nàufrags de la nit i estudiants d’Erasmus.

Però, tot i que per a moltes generacions la menció a La Paloma equival a tardes i nits d’abnegat somnambulisme eroticofestiu al so del txa-txa-txa, el pasdoble i el xotis, hi ha una altra mena de barcelonins que associen la sala al degoteig de concerts de tots els estils que es van obrir pas al seu saló. Destaca una època intensa, la que es va obrir el 1999 i va durar fins al tancament, quan l’holandesa Inge Huygen, refugiada de Bikini, es va encarregar de la programació i La Paloma es va convertir en un epicentre oficiós de les músiques del món i els mestissatges.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

Durant aquells anys van actuar a la sala artistes internacionals com Emir Kusturica, Transglobal Underground, Arto Lindsay, Moreno + 2 (el grup de Moreno Veloso, fill de Caetano), Vinicius Cantuária o els ja morts Rachid Taha i Issa Bagayogo, així com Kiko Veneno, Martirio i els paladins del llavors pròsper i portuari ‘so Barcelona’, com Ojos de Brujo i Dusminguet. La sala «disposava de bones condicions de so, els camerinos eren grans i còmodes per als artistes, i molta gent s’hi va enganxar», recorda vivament el promotor Javi Zarco.

La nova versió de La Paloma també estarà oberta als concerts, i s’afegirà al circuit de sales. I amb tot això constatem que els ‘dj’ no han matat ni el grups musicals ni les orquestres de ball. Aquesta última es prepara per lluir rearmada, amb una tripulació rejovenida i llesta per demostrar que les músiques llatines de sempre, el swing o el rock and roll poden ser gèneres rematadament moderns. L’exemple és tot un incentiu per comptar fins a deu abans de diagnosticar canvis profunds que, després, amb el temps, potser no ho són tant.