'Los salvajes', els francesos tenen por

El politòleg francès Dominique Moïsi es va desprendre fa quatre anys de la seva cotilla acadèmica i va sorprendre gratament amb la publicació d’un llibre dedicat a unes quantes sèries llavors molt de moda, com ‘Homeland’, ‘Joc de trons’, ‘House of cards’ i ‘Downton abbey’, entre d’altres. Geopolítica de las sèries o el triomf global de la por. Així ho va titular, per si els agrada. Perspicaç com un Kaspàrov a l’hora d’interpretar els moviments del tauler de la política internacional, ja que aquest és el seu ofici, Moïsi exposa a 192 pàgines la sòlida tesi que l’eclosió actual de les sèries té el seu origen en els atemptats de l’11-S, desencadenants d’una de nova era fosca i pessimista, a la qual només li va faltar el plus de l’abissal crisi econòmica que va esclatar el 2008 per confirmar que, de forma inimaginable pocs anys enrere, acaba de començar una mena d’edat mitja moderna, d’elits fora de tot control legislatiu, esclavitud laboralment retribuïda, sí, però esclavitud, i, sobretot, una profunda por del present i, pitjor encara, al futur. Ja ho saben, un pessimista és només un optimista ben informat. «L’edat mitjana som nosaltres», avisa Moïsi.

Netflix, HBO, Filmin i Amazon són només la tela d’aquestes pintures negres goyesques que tan sovint són les sèries. A Movistar, cinquena sala d’exposicions d’aquest gènere, caminen ja pel cinquè capítol de ‘Los salvajes’, oportuna sèrie per a aquesta qüestió, ja que si ‘Homeland’ aborda la por constant dels Estats Units a l’atemptat dins de les seves fronteres, que semblaven inexpugnables abans d’aquest Pearl Harbour del 2001, a França el temor recurrent és ser, més aviat que tard, el nou Al-Àndalus al nord del Pirineu, una cosa així com perdre la batalla de Poitiers passats 13 segles, que es diu aviat.

‘Los salvajes’ és l’adaptació seriòfila d’una novel·la d’idèntic títol de Sabri Louatah, que planteja la seva ficció a partir d’una premissa que ell, com a autor, considera impossible a França, que un candidat a la presidència de la república sigui d’ascendència magribina. No hi haurà un Obama francès, ve a dir. En ‘Los salvajes’, com que és ficció, el candidat Idder Chaouch no només aspira a ocupar la butaca del palau de l’Elisi. Guanya. Salvant no poques distàncies, entre d’altres els nivells de bilis, ‘Los salvajes’ és una novel·la classificable al mateix nivell que ‘Sumisión’, de Michel Houellebecq, tot i que amb l’infinit avantatge que no s’ha de passar pel tràngol d’imaginar l’autor descrivint amb detall totes la seva gestes sexuals. És d’agrair.

Vuit cognoms gals

Notícies relacionades

Houellebecq o la incorrecció

L’encantadoraveïna del cinquè

En ‘Sumisión’, el poble francès abraça dòcilment l’ordre alcorànic i les seves prebendes, la poligàmia, per exemple. En ‘Los salvajes’, la clau de la victòria del candidat amb arrels cabilenques és la seva solvència política, però això és només una oportunitat per obrir la finestra a la realitat social francesa, més multiètnica que una assemblea general de l’ONU, només que els francesos amb vuit cognoms gals es neguen a acceptar-ho. ‘Los salvajes’ ha sigut aplaudida per la crítica francesa, tot i que, posada a contraclaror, sembla que passa de puntetes pel propòsit germinal del llibre, un retrat amarg d’un país que ha gestionat penosament el seu passat colonial. La versió seriòfila és menys ambiciosa. Es conforma que l’acció avanci capítol a capítol. És només una opinió abocada aquí en ‘molt en sèrie’ per si algú desitja estirar el fil i enredar, però França, el país que amb més mitjans va protegir la seva indústria audiovisual de les invasions estrangeres és, ara que han arribat les plataformes, un dels que menys apunta allà el seu talent. Curiós.

‘Los salvajes’, en qualsevol cas, seria un perfecte capítol més del llibre de Moïsi, on ‘Downton Abbey’ representa la por del canvi, ‘Homeland’, com he dit, el pànic del quintacolumnisme als Estats Units i ‘Joc de trons’, per descomptat, una metàfora aterridora de la geopolítica actual, la qual cosa es diu sovint, però poques vegades amb la gràcia d’un exemple concret que es desgrana al llibre. Cordin-se els cinturons els joctronistes. Els Lannister són l’Aràbia Saudita, capaços de l’indicible pel seu llinatge. Els Stark van ser la primavera àrab. Els Targaryen no més que Estats Units, amb una potència aèria, els dracs, inapel·lablement imbatible. Que Daenerys sigui tan rossa com Donald Trump ja és la repera. Seguim. Els Martell són l’Iran. L’odi persa als saudites és equivalent al menyspreu que estableixin els Martell pels Lannister. Al llibre es detalla cada família, però per resumir el més brillant, els Caminants Blancs són el Daesh, capaços de convertir a la seva causa fins i tot a gent vingudes de l’altre costat del món , i la Guàrdia de la Nit, que els fan front en primera línia, són els kurds. Doncs això. Quanta geopolítica hi ha en les sèries. I quanta por.