Malgrat tot, Extremoduro

En la llista de gèneres musicals rematadament espanyols, tant com el flamenc i la copla, urgeix col·locar el rock urbà, aquest encreuament de so metaler i punk regat amb kalimotxo i encaminat a exorcitzar en comunitat les amargors que dia a dia ens subministra aquesta vall de llàgrimes. Caracteritzat per un nihilisme d’elefant no exempt, de vegades, de sentit de l’humor, fa dècades que aquest rock urbà mou públic en grans quantitats malgrat que ocasiona tota classe de disgustos als crítics musicals i emociona més aviat poc les seccions de cultura dels mitjans.

Però d’aquí surt una banda que té alguna cosa de prodigi, Extremoduro, esquiva i bèstia com ella sola, aliena a tota idea de glamur, aferrada a un estil rocker de naturalesa primària i les lletres en què barregen figures poètiques deutores de Machado, Homer o Neruda amb tremendes paraulotes, que, com va dir l’altre dia Quico Pi de la Serra en aquest diari, no són més que maneres diferents de combinar les lletres.

Sí, Extremoduro, orgull de Plasència (Càceres), és un grup diferent, com ho demostra que dies enrere s’esgotessin de cop totes les entrades (tret d’un paquet de serrells que es posarà a la venda en data indeterminada) dels concerts de reunió i comiat que, després de cinc anys de desbandada, realitzaran en aquest 2020, entre els quals els dos bolos al Parc del Fòrum, el 26 i 27 de juny. Més de 200.000 localitats en 24 hores. Ni Bruce Springsteen. Una tornada exprés amb ultimàtum que recorda el que La Polla Records es va marcar l’any passat, igual de rendible.

Gran clàssic

És l’elevació a gran clàssic d’una banda que ha operat sempre a la seva manera, al marge de les autopistes promocionals, guanyant-se el respecte cop a cop i desplegant enginy des dels seus inicis, finals dels 80, quan Robe Iniesta se les va manegar perquè els seus simpatitzants es rasquessin la butxaca i paguessin exemplars de la seva primera maqueta abans que existís. Estocada ben resolta o finançament col·lectiu ‘avant la lettre’ a raó de mil pessetes pel val que acreditava el pagament, amb la recompensa de veure el nom escrit en la nota d’agraïments.

Però Extremoduro va anar expressant un talent per sobre de la mitjana, amb lletres d’una cruesa enginyosa i músiques que van prendre camins assilvestrats, portant aquell rock urbà cap a construccions complexes i tortuoses. Amb ells va funcionar la tesi que quan l’artista és més ell mateix, prescindint de concessions, és quan estableix els vincles més sòlids amb el públic. No sempre quadra: de vegades, és el preludi del gran mastegot. Però així va ser amb ‘La ley innata’ (2008), el seu àlbum més arriscat, amb 45 minuts de música estructurada en llargs moviments i amb un fons narratiu audaç: l’ésser humà no es regeix pel que aprèn en el sistema educatiu sinó per les lleis de la naturalesa, venia a dir. Va ser el seu primer disc a assolir el número u en vendes. Els insondables camins de la comercialitat.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

En paral·lel, Iniesta s’ha guanyat una reputació de tio íntegre, que només parla amb els mitjans quan creu que té alguna cosa per dir i que no s’apunta a un bombardeig per quedar bé a la foto o complir amb la indústria. Poeta del desvari, entre els seus fans hi ha des d’Albert Pla fins a Estopa, tot i que els Muñoz encara no el coneixen en persona perquè la figura els imposa i no es decideixen a forçar el moment. Ells són així.

Conegut el movedís funcionament intern d’Extremoduro, les seves velles addiccions i els seus episodis de caos, és sorprenent que hagi arribat fins aquí, elevat com a grup de culte i disposat a afrontar aquest any un bon nombre de grans recintes. La moral ens convida a revisar velles cartes de navegació: hi ha artistes que arriben al públic malgrat els buits, els prejudicis, del vent en contra, i revertint tot això al seu favor. I quan ho aconsegueixen, ho disfruten molt més.