Ferran Adrià: «L'impuls creatiu és com les ganes de sexe»

L’estiu del 2011 va tancar El Bulli. Va reflexionar sobre el fet, el va compactar en un catàleg raonat i va crear un mètode sobre innovació –Sàpiens– aplicable, assegura, a altres disciplines. Decidit a compartir-lo, Ferran Adrià (l’Hospitalet de Llobregat, 1962) torna a la cala Montjoi amb El Bulli 1846. De moment, saciarà la ‘fam’ de talents creatius amb capacitat d’expandir-se.

–Si obrim el seu cervell, ¿què hi trobem?

–Neurocientífics i psicòlegs dels EUA que ens estudien al meu germà [Albert Adrià] i a mi no es posen d’acord sobre si hi ha res genètic. Pare, estucador; mare, mestressa de casa. Gent normal que feia coses normals. No ens agradava menjar. No volíem ser cuiners. La meva opinió és que alguna cosa genètica hi ha, ¿no? Jo jugava al Santa Eulàlia, m’entrenava cada dia i mai vaig arribar a ser Messi. No puc ser increïble en qualsevol camp.

–La incògnita no s’aclareix.

–Crec que si obren el meu cervell hi troben connexió.

–¿Quin tipus de connexió?–En

els 40 anys de professió, he treballat amb gent increïble i a El Bulli he fet una cosa increïble. L’experiència em va proporcionar coneixement, però Sàpiens ‘connecta’ el coneixement. No de manera neuronal. És un enfocament de la innovació: ordre, comprensió, diversitat, complexitat. És pensament sistèmic. Peter M. Senge desenvolupa aquesta idea a ‘La quinta disciplina’.

–Adeu a l’esferificació, snif.

–Sempre vaig tenir una obsessió positiva: posar ordre per no copiar-me (els artistes no acostumen a voler veure el seu passat per no veure que es copien). I cap creador és capaç de ser brillant durant 60 o 70 anys, tret que canviï de cicle...

–Que és el que ha fet.

–Sí. El propòsit d’El Bulli era obrir camins, buscar límits. Vam arribar on vam arribar perquè no es tractava de crear plats, ens qüestionàvem què era la cuina. Érem feliços intentant fer una cosa que no s’hagués fet en la història. D’una manera disrruptiva, vam trobar els límits. Vam crear el que el dadaisme a l’art conceptual.

–L’art en cuina acabava al lavabo.

–És el que hi ha. Però abans provoques una experiència intel·lectual. També soc molt estratègic i veig venir els tsunamis.

–¿Què va veure aquesta última vegada

?–Si El Bulli hauria sigut un negoci, doncs a continuar guanyant diners (a partir del 2007 guanyàvem molt). Però la meva referència és el món de l’art, i quan intentes fer avantguarda, has de ser el més pur possible. Vaig fer el que volia i després calia guanyar diners. Vam muntar una estratègia de negoci, assessorant empreses, que ens va permetre tenir una fundació. I fa 12 anys que busquem quin serà el nou canvi. També en pintura es pregunten: «¿Què es pot fer després d’un quadro blanc?».

–Vostè, guardar els pinzells.

–El que sí que sé és que la innovació i la creativitat ens fan millors, i que les conseqüències són imprevisibles. El 50% de les pimes no duren més de cinc anys; si expliquem la nostra experiència, les podem ajudar.

–¿Com explica l’impuls creatiu?

–És com tenir ganes de sexe. En el meu cas, és un instint sadomasoquista. A El Bulli, la meva vanitat creativa estava supercoberta, però l’impuls sadomasoquista segueix. Necessito reptes.

–Voreja els 60. En el fons, ¿què busca?

–Passar-m’ho bé. Víctor Grífols, un dels homes que més admiro, té una frase que m’apropio: «Per al que ens queda al convent, passem-nos-ho bé».

–¿Així de simple?

–¿Sap com de difícil és? Jo puc dir que el 80% del meu temps m’ho passo bé. M’interessa com pensen un artista, un innovador empresarial, un científic. He sigut amic de Cruyff, he treballat amb Jean Nouvel i Frank Gehry; he tingut la sort de passar un dia sencer amb Amancio Ortega... Estic veient tots els capítols de ‘Cuando ya no esté’, el programa d’Iñaki Gabilondo. Abans la meva missió era crear, ara és comprendre la complexitat.

–Tot molt racional. ¿Què emociona el geni tecnoemocional?

–¡Fàcil! Menjar una cosa que no havia tastat ningú abans, però també anar a un restaurant i veure una parella jove treballant un projecte maco. A la meva dona, que és més sentimental que jo, això li encanta. M’agrada que la gent jove arribi a ser molt millor que jo. Segurament, perquè ho he aconseguit gairebé tot en la vida.

–¿No hi ha alguna cosa més personal?

–No tinc pares, no tinc fills. Només desitjo salut i estar bé amb la meva dona, el meu germà i els meus cunyats. No vull tenir milions d’amics, en tinc prou que una persona bona m’estimi.

–La té.

–La Isabel [Pérez] m’ha posat els peus a terra, una cosa molt necessària quan et nomenen cinc vegades el millor cuiner del món, que és igual a 20 Champions Leagues. Ella de vegades m’ha dit: «¿De què vas? ¡Això ho has de fer!». Només hi ha una manera d’aconseguir l’equilibri: saber que professionalment soc Ferran Adrià, però que a nivell personal soc en Ferran.

–Algú que no pot parar.

–Admeto que el meu gran problema és l’atenció i la concentració. Els científics diuen que al cervell l’has d’obligar a parar.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

–¿I?

–Dormo bé, i tres vegades a l’any desconnecto de veritat. No descarto fer la volta al món amb la meva dona d’aquí dos anys.