El 'mister' assegut al piano

Bones notícies per al cap de setmana: James Rhodes ‘is in da house’. El gran pianista, escriptor i singular comunicador actua aquest divendres a l’Auditori de Girona i diumenge al Gran Teatre del Liceu amb un programa que commemora el 250è aniversari del naixement de Beethoven. ‘Mister’ Rhodes, sí; el cavaller que portava un pin del Betis a la solapa de l’esmòquing durant la cerimònia dels Goya.

¿Nerviós? No nega estar «molt emocionat» davant del seu debut al Liceu, un temple musical on han actuat grandíssims intèrprets, entre els quals esmenta el mestre Jordi Savall. Nascut a Londres el 1975 –d’aquí a un mes exacte farà 45 anys–, però establert a Madrid des de fa un parell d’anys, Rhodes torna a la capital catalana precedit per una línia de trèvols de quatre fulles, ja que en les últimes visites ha aconseguit penjar dues vegades el cartell de ‘sold out’ («totes les entrades venudes») a la porta del Palau de la Música. ¿El motiu del seu èxit? La passió. A part de ser un dels concertistes de piano més notables del moment, sap transmetre com ningú el seu amor per la música –porta Rakhmàninov tatuat en caràcters ciríl·lics al braç esquerre–, i ho fa en un llenguatge pla, de tu a tu, lluny de litúrgies encotillades i convencionalismes.

Art a flor de pell; a ell, li va salvar la vida: «La música ofereix companyia quan no n’hi ha, comprensió quan regna el desconcert, consol quan se sent angoixa», escrivia el pianista londinenc al seu primer llibre, l’exitós Instrumental, en què exorcitza els abusos sexuals que va patir de petit per part d’un professor de gimnàstica (aquí, el nom de «professor» és un insult a la professió).    

Senzillesa i sentit de l’humor

James Rhodes sol pujar a l’escenari com aniria al supermercat, en texans, sabatilles esportives i samarretes estampades amb el nom de grans genis –encara no ha decidit si es posarà el cap de setmana una que posi «Beethoven»– i, entre peça i peça, dialoga amb el públic, explica per què les ha elegit i en quin context es van compondre. ¿Fa falta vestir-se de pingüí i desafiar amb el mentó l’audiència? Doncs no. L’altre dia, davant del respectable que omplia el Teatre Afundación de Vigo, va deixar anar: «Bach és l’avi, però Beethoven és el ‘puto’ amo», com va dir Pep Guardiola de Mourinho. Aquesta senzillesa, combinada amb el seu enginy i un peculiar sentit de l’humor, enganxa la gent, farta de cartró pedra i impostures.

Picades d’ullet a part, el menú escollit per degustar el compositor alemany és una delícia, tres sonates exaltades: la ‘Núm. 15 en re més op. 28, Pastoral;’ la ‘Núm. 27 en mi menor op. 90’, un combat entre cap i cor, tan bonica com «una conversa amb una amant»; i la ‘Núm. 21 en do major op. 53, Waldstein’, «un monstre per als dits» per la seva complexitat tècnica. Tot un desafiament. Sense partitura, de memòria i a pèl.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

Durant la conversa, Rhodes emparenta Beethoven amb Goya, no per la sordesa, que també, sinó per la seva humanitat, per l’obsessió de tots dos amb «esprémer les emocions i els nostres mons interiors a través de l’art», com fa ell. De fet, Goya i el Museu del Prado van ser una de les raons clau per les quals va decidir quedar-se a Madrid, on la vida, després d’haver treballat a la City londinenca, li sembla un recés de pau, com passejar per Disneylandia. ¿Altres motius? El menjar –es deleix pel salmorejo i les alegries càrnies– i la proximitat del paisatge.

Quant al brexit, el pianista, una esponja per als idiomes, no té objeccions a acomiadar-se dels seus paisans amb un molt castís «hasta luego, Mari Carmen». Parla un castellà molt correct, i si li venen dubtes els consulta amb el seu tropell de seguidors a Twitter: «¿Algú em pot explicar, una vegada per sempre, quan utilitzar ‘jo també’ i quan ‘a mi també’?». I la gent va i l’hi aclareix. James Rhodes, pur carisma.