El poder de deixar-nos sords

És un eslògan esculpit en pedra en la cultura rock: «Per ser tocat al volum màxim», indicava a peu de contraportada, traduint literalment de l’anglès, l’edició espanyola del clàssic elapé ‘The rise and fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars’, de David Bowie, el 1972. Sí, el rock’n’roll havia de moure muntanyes, desafiar el sistema i empipar el veí de dalt, i tot això només era possible armant un sarau de tres parells de nassos. ¡Que s’assabentin que el món està canviant!

Passats els anys, es diria que el volum alt és l’únic que li ha quedat al rock per continuar sent perillós, però en un sentit poc èpic i més aviat literal: acudint a certs concerts un pot acabar patint serioses deficiències auditives, no tan sols la sordesa en els seus diferents graus, sinó també un ampli repertori de funestes males passades, com els acúfens (o ‘tinnitus’), aquests sorolls o brunzits processats pel cervell que només escolta l’infeliç que els pateix, i que poden ser provocats (entre molts altres motius) pel trauma acústic. No és divertit. Una vegada han arribat, és probable que es quedin amb tu per sempre. «La cura consisteix a acostumar-t’hi», em confessava, arrosant les espatlles, un guitarrista de rock amb molts decibels sobre la seva consciència.

Sonar cada vegada més i més fort va ser, a partir dels anys 70, amb l’amplificació per a estadis i grans recintes, un indicador del poder de les estrelles del rock. Fins i tot es van insinuar competicions entre bandes per veure quin era capaç d’atemptar amb més severitat contra els timpans dels fans. El ‘Llibre Guinness’ va entronitzar successivament Deep Purple, The Who i Manowar com les més escandaloses, fins que els editors van suprimir la categoria per no fomentar escalades perilloses. Això ja va ser als 90. L’últim grup que ha trencat marques és Kiss, un dels caps de cartell del pròxim Rock Fest Barcelona, que el 2009 va assolir una xifra extrema, 139 decibels, en un concert al Canadà.

Però els excessos i fanfarronades d’ahir poden ser l’acufen d’avui, o la hipoacúsia, o la pèrdua d’audició, o altres variants poc simpàtiques. És així com músics com Neil Young, Eric Clapton, Pete Townshend (The Who), Chris Martin (Coldplay) i Anthony Kiedis (Xarxa Hot Chili Peppers) pateixen aquests xiulets o aquesta maror eterna que surt del fons del cap. O coses pitjors. I Bono, que es va referir a la seva malaltia en una cançó d’U2, ‘Staring at the sun’: «Hi ha un insecte a la teva orella / tot i que et gratis no marxarà». I Brian Johnson, que per això va haver d’abandonar AC/DC. I els germans Noel i Liam Gallagher (Oasis), que per fi tenen alguna cosa que els uneixi.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

No s’ha de donar tota la culpa al rock’n’roll, perquè, avui dia, els abusos amb el volum sonor estan a tot arreu: en la música en directe de gairebé tots els gèneres, i en els clubs i discoteques i a les botigues de roba. Atordir d’aquesta manera el ciutadà és, pel que sembla, una manera de transmetre vigor, de potenciar decisions impulsives i incitar al consum. Escoltar música amb auriculars a nivells desorbitats està a l’ordre del dia, com ens indica l’OMS.

I hi ha allaus sonores amb fons artístic: aquests grups experimentals que s’acullen a l’electricitat exponencial com una experiència mística, buscant el col·lapse dels sentits. Per exemple My Bloody Valentine, banda que en un Primavera Sound va repartir taps per a les orelles a tort i a dret. Allà tots estàvem avisats. Pitjors són els concerts de signe divers, d’estrelles comercials i grups pop no associables a una idea d’excés, en què, per transmetre potència, èxit o prosperitat, es cruix l’espectador: sobreproduccions immisericordioses, greus que et deixen tremolant. És una qüestió de salut pública de la qual poc es parla. Encara. Les advertències sonen a melodia moralista per a alguns valents. Tot arribarà. Tant de bo no sigui massa tard.