Guant de seda, mà de ferro

Seguir un judici per televisió comença a ser habitual. Això no és obstacle perquè, portats per la nostra cultura cinematogràfica, confonguem papers i representacions. L’ombra de Hollywood és allargada i els nostres jurats no han d’emular els famosos 12 homes sense pietat, tot i que així els imaginem en els nostres somiejos. Això els pot passar als qui decidiran el futur de Rosa Peral, l’agent de la Guàrdia Urbana de Barcelona que presumptament va matar o va manar matar el seu company jugant amb les baixes passions del seu amant.

A diferència del que ens projecten les sèries d’advocats i fiscals, tampoc és que a les nostres sales es puguin passejar per l’estrada, abduir el tribunal i demostrar que la seva oratòria és digna de ser premiada amb la boca d’or. Si, a més, el judici en qüestió és sobre un fet conegut per viscut, la tendència natural és asseure’s a la butaca havent-hi pres partit. Els va passar als nord-americans amb el cas d’ O. J. Simpson. Aquell famós jugador de futbol americà i actor, negre i ric, acusat de matar la seva dona, blanca, guapa i rossa. La seva retransmissió es contrastava diàriament amb enquestes que avaluaven la posició dels ciutadans. Aquests, dividits en dos grans blocs, mai van matisar la seva opinió. Els correligionaris de la víctima gairebé sempre van veure en l’acusat un culpable, i els seus companys d’ètnia, un innocent perseguit pel color de la pell.

Dos bàndols

Entre nosaltres, la vista del procés al Suprem va ser l’evident demostració de la qualificació prèvia de bons i dolents. I tan sòlida havia sigut la construcció del relat impregnat que en poc o gens va canviar el criteri posterior de l’espectador. I així, aclamant a uns i esbroncant d’altres, es van aconseguir grans audiències televisives perquè l’espectacle tenia tots els ingredients per no deixar ningú indiferent.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

Aquest judici va precedir el que aquests dies s’està celebrant a l’Audiència Nacional. La cúpula que l’any 2017 dirigia els Mossos d’Esquadra avui està asseguda al banc dels acusats. Una cúpula incompleta, perquè el conseller Joaquim Forn ja està condemnat i no hi ha lletrat assenyat que entengui per què es va esquarterar una causa que, enjudiciada per parts, no fa res més que allargar agonies i potenciar turments. Excepte si, embolicades les autèntiques raons de fons amb arguments de forma, s’ha pretès escarmentar un delicte polític amb un llarg càstig processal. Una altra especulació plausible. Especialment escoltant de nou els testimonis que representen la llavors jerarquia de les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat i que destil·len en els seus relats una animadversió gairebé visceral. El que al Suprem va quedar com un càrrec poc contrastat ara s’està qüestionant amb una tàctica molt més elaborada. Serà perquè en van prendre bona nota, per la personalitat dels lletrats o per les dues coses alhora.

Olga Tubau Martínez (París, França, 1961) és l’advocada de Josep Lluís Trapero. Discreta i poc exposada als focus, parla només quan ho creu necessari. Els seus cabells blancs acompanyen un estil de port elegant i maneres suaus que emmascaren interrogatoris implacables. Dominadora de la situació, ha aconseguit posar en compromisos constants els qui pretenen defensar Espanya a l’estil jurat del tot per la pàtria. I així, sense immutar-se, ha sabut fer caure en flagrants contradiccions els qui van convertir una sensació en acusació i una deducció en delicte. No perdent mai les maneres, deixa la fiscalia sumida entre els seus papers, de vegades mullats, de vegades desapareguts. En l’ambient flota la sentència que marca el seu nord: «Tot procés penal hauria de ser el procés de la víctima, però la càrrega emocional també ho és per a l’acusat».